#FalsaParitat

Sembla que les feministes hem fet una feina necessària en el últims anys: posar en evidència l’androcentrisme amb pudor de naftalina del teatre català i denunciar la no paritat de les nostres programacions.

Hem de demanar disculpes per la nostra poca activitat d’aquest últims mesos però ser heroïnes del subsol és cansat, ocupa molt de temps i sovint no s’arriba a tot. Sort de les nostres companyes de Dones i Cultura que aquesta vegada ens han donat una empenta amb les dades i han fet soroll abans que nosaltres.

En termes de justícia social no ens agrada pensar que els teatres privats no han de tenir la mateixa responsabilitat que els públics i que només podem demanar comptes als pagats-amb-els-nostres-impostos, però clar, apareix la presentació de la programació 19/20 del nostre gran teatre públic i és difícil no sentir que en part aquesta temporada ens pertany una mica més que la resta.

I resulta que el TNC s’omple la boca amb un abans ja eren feministes i ara som paritaris, que si cal reivindicar les pioneres del teatre-literatura catalana i que visca la mare que els va parir i a nosaltres ens puja la mosca al nas. No perquè siguem desconfiades de mena, que també, sinó perquè no som idiotes i al contrari que la gran majoria de periodistes culturals d’aquest país nosaltres hem contrastat les dades que hi ha darrere els titulars sucosos i oportunistes.

És la paritat del TNC una paritat real?

Rotundament NO.

Si agafem els números absoluts que hem utilitzat fins ara per fer els nostres ja coneguts formatgets podem dir que sembla una paritat real, i és que per demostrar que la programació barcelonina no era en absolut paritària ens conformàvem amb el traç gros de les dades. El problema ve quan rasques una mica la flamant pintura lila del Teatre Nacional i veus la magnitud de la mentida. Segons les gràfiques que Dones i Cultura (annex 1 i 2), les dones directores representaran les seves obres una mitja de 4 dies per temporada, els seus equivalents homes, 14’5. Això no només vol dir que tindran, evidentment, molt menys públic i per tant menys visibilització sinó que els seus catxets (sous) seran molt menors que els dels homes perquè la producció tindrà un cost pressupostari molt més baix. Per altra banda, si filem una mica més prim, veurem com les dades del TNC equiparen fer una funció a la Sala Gran amb lectures dramatitzada vés a saber on. Suposo que si l’Albertí equipara espais per tenir una paritat més bufona no li farà res estrenar el proper De Filippo al magatzem de la casa, com ja van haver de fer les grans Magda Puyo i Montse Esteve aquesta temporada que acaba.

I com si amb tot això no els hi fes ja vergonyeta presentar-se com a feministes resulta que la programació també demostra que en aquest país només confiem en les dramaturgues mortes i que la creació contemporània feta per dones encara deu ser massa verda per poder estrenar en un teatre com el TNC, el mateix teatre on Joan Ollé – un cop rere l’altre- ens ha demostrat que el fracàs creatiu i la falta de rigor professional només els hi són permesos als homes. A veure si serà com aquella màxima dels masclistes que diuen que les feministes bones, les de veritat, eren les d’abans; és a dir, les mortes.

Però seguim. Si mirem l’annex 3 la mecànica patriarcal que ens ofega no canvia: les dones tenim espais limitats on poder estrenar els nostres espectacles. Sota la idea que només artistes amb prou experiència poden accedir a segons quines sales, les dones continuem fora de l’equació. El problema és que si no ens deixen estrenar en els espais que les esferes del TNC creuen prou importants com per omplir currículum les dones només podrem accedir a la Sala Gran (per posar un exemple) després de la jubilació; perquè resulta que estrenar obres i obres en l’esfera precària de l’off teatral (espais on hem de sobreviure) no és suficient per deixar de ser eternes debutants i poder jugar a la lliga dels homes.

Amb tot això també podríem fer una feina que no ens pagarà ningú i comparar pressupostos reals en funció del gènere de la direcció o de la dramatúrgia, les butaques de cada espectacle o la difusió que tindrà als mitjans… però continuem tenint esperança en un periodisme que no compra el relat oficial i que contrasta les dades suposadament transparents que ha de tenir un teatre públic amb el que es diu en una roda de premsa.

Ho tornem a repetir, no us hem d’agrair una temporada paritària, us l’hem d’exigir. Però si a sobre ens preneu el pèl (a nosaltres i al vostre públic, en la gran majoria dones) no us estranyi que ens enfadem, i molt.