#VeuConvidada: “¡Detrás de las ventanas hay lesbianas!”

La primera manifestació LGTBI de la història d’Espanya va tenir lloc a les Rambles de Barcelona al juny de 1977 al crit de : ¡Detrás de la ventana hay lesbianas!

I més de 40 anys després aquí seguim: darrere les finestres (algunes d’elles recentment trencades al nou centre LGBT), també entre les bambolines, sobre els escenaris i a les butaques. Aquí estem, discretament visibles. Perquè si ho fas cridant és una exageració però si no et visibilitzes llavors de què et queixes?

Quan ets lesbiana i en prens consciència, és com si passessis, en certa manera, a ser una outsider. Vius constantment al marge de la societat normativa imperant, evidentment no ets immune al patriarcat (tant de bo!) però detectes ràpidament certes opressions de l’heteropatriarcat i sens dubte l’heteropatriarcat et detecta a tu! Paternalisme, frivolització de les nostres relacions afectives i sexuals, cosificació amb un exagerat plus morbós, i negació de les nostres feminitats com a contrapunt del que s’ha acabat entenent com una “dona femenina”. La dona normativa. Tinguem-ho clar, la dona o és normativa o no és.

En el teatre, com en la vida, no es pot normalitzar abans de visibilitzar. I tot allò que no es reivindica, no existeix. I que el teatre català, és encara un teatre burgès, és tan evident com ho és l’intent de purpplewashing que s’està fent en els circuits oficials, tant públics com privats, de la ciutat de Barcelona. En canvi l’apropament del mainstream teatral a les cultures lesbianes és tan anecdòtic, que no s’intenta fer ni pinkwashing, cosa que no entenc, perquè això sí que està de moda i no el feminisme real!

El teatre no hauria de reproduir l’ordre social per intentar ser plaent, al contrari, hauria de posar la mirada crítica sobre el que hi ha, per esculpir noves realitats, encara que això incomodi. Darrere les finestres hi ha lesbianes, i tota una sèrie de col·lectius reals on trobem les noves heroïnes i herois de les nostres vides i les nostres realitats i també ho haurien de ser de les nostres ficcions.

En canvi quan veiem un personatge lèsbic en escena la majoria de vegades està construït a base d’esteriotips. O per contra se l’intenta “normalitzar”  donant-li una feminitat el més normativa possible. Això últim també passa molt a l’audiovisual. És la versió cool de “no m’importa que sigui lesbiana però si no es nota millor…” Sant Tornem-hi: la dona és normativa, o no és.

Si seguim mantenint el teixit teatral des d’una única perspectiva (d’homes blancs per a homes blancs) tots perdem qualitat artística, alhora que perdem l’oportunitat de fer del teatre una eina de transformació social. Una eina que sumi, que ens ajudi a fomentar l’empatia, que ens obri la ment, que posi les persones al centre i treballi la nostra mirada crítica com a societat.

La presència del col·lectiu LGBT i en especial d’una de les lletres més invisibilitzades d’aquest, no és un caprici, no és personal: és polític. És una de les claus per seguir desconstruïnt el masclisme i la concepció heteropatriarcal que tots i totes hem interioritzat en el nostre entorn social. Cal construir referents diferents.

És per això que quan un col·lectiu feminista diu que està format per dones, lesbianes i trans no vol dir que les lesbianes no siguem dones, o que no s’estigui contemplant les dones bisexuals o pansexuals. No estem parlant d’orientació sexual. El que es reivindica és que cadascuna d’aquestes condicions és un eix d’opressió i, és per això que cal subratllar-lo i reivindicar-lo. És com el joc de l’UNO quan et toca robar cartes: si ets dona pilles un +2, si ets lesbiana un +4 i així successivament. Vaja, que és com el 3×2 del Carrefour però en opressió masclista.

Trenquem les finestres des de dins i construïm històries, on la dona estigui al centre. Una  heroïna que no cal que sigui blanca, cis gènere, heterosexual, alta, prima, de gestos delicats, insegura, que necessita sempre ser guiada. Donem-li una trama pròpia que no vagi lligada a la d’un home. Podem, fins i tot,  plantejar-nos que la seva trama no estigui lligada a l’amor romàntic. Treballem el contingut, i deixem-la ser el seu propi univers, únic i bell, sense ser el complement de ningú.

El teatre necessita fer visible i donar espais a les cultures lesbianes, perquè si ens agafeu de la mà, podreu viatjar amb nosaltres cap a altres tipus de feminitats, fora de la dona normativa i fora del binarisme dels gèneres i l’expressió social d’aquests.

¡Abre las ventanas que aquí hay que ventilar!

 

Andrea Artero (Actriu)

 


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s