Hem vingut a baixar l’eufòria col·lectiva

Quan la Letízia Ortiz va quedar embarassada per segon cop, moltes desitjàvem que nasqués un nen per posar en qüestió el discurs de monarquia moderna.

Segons la Constitució Espanyola, si hagués nascut un home cis, aquest tindria prioritat en la successió dinàstica. La Monarquia hauria d’haver escollit entre canviar la Constitució -cosa que ja hem vist, els costa més que creuar un desert a peu i sense aigua- o haver desemmascarat aquesta imatge de modernitat amb la que s’intenten mantenir al poder a costa de la resta.

El director del Lliure torna a ser un home cis. Res nou sota el sol. Les institucions, que són en essència patriarcals, tendeixen a defensar el seu status quo. Todo atado y bien atado.

Nosaltres volíem que guanyés el concurs una dona. Encara ho volem. Volem que la directora del Lliure sigui una dona. I per molt que el projecte de Juan Carlos Martel pugui ser la repanotxa, ho seguim volent.

Què hauria passat si la nova directora fos una dona? Ens porta a les mateixes especulacions que el que fèiem amb la monarquia. Quin debat hagués sorgit?

Quantes persones en espais íntims però també en espais públics haguessin dit que no hi era per mèrits propis? Quanta merda s’hagués hagut de menjar per les seves accions? De debó ens semblaria tan bé que una dona desarticulés el Lliure -com ho vol fer Martel-?  Ens hagués semblat be que hagués cancel·lat Mount Olympus? Potser haguéssim pensat que estava usurpant quelcom que no li era propi.

S’hagués dit bàsicament que és allà perquè és una dona però, penseu-hi: Juan Carlos Martel és allà perquè és un home. Sí, perquè és un home i les institucions confien en els homes. Només en els homes. Això és el que demostra el seu nomenament.

És sorpresiva la resposta general. Està molt bé que validem el projecte de Martel, està molt bé que ens esperem a veure el seu projecte, que ens n’alegrem perquè duu a terme polítiques de transparència i està molt bé que li donem oportunitats d’explicar-se. Com hauria sigut a la inversa?

No ho sabem ni ho sabrem en els propers anys. Ens haurem d’esperar potser al concurs del TNC. Perquè seguirà sent el nostre moment. El moment de les dones. Perquè són 42 anys de Lliure i 22 anys de Teatre Nacional. Perquè no ha passat. Encara no ha passat!

Postdata:

Encara no havíem penjat aquest text que s’acumulen les bones notícies (noti’s la ironia). S’acaba de fer públic que Josep Maria Pou, el director artístic del teatre més misògin de Barcelona, el teatre Goya, que aquest any presenta un total de zero espectacles amb direcció, autoria o dramatúrgia femenines, ha estat compensat pels seus serveis al patriarcat amb la direcció d’un teatre encara més gran i de més prestigi: el Teatre Romea.

Una altra oportunitat perduda de nomenar una dona com a directora d’una sala de teatre important i una altra sala gran de Barcelona on les dones quedarem previsiblement fora de la programació.

Gent de Focus, Daniel Martínez, teniu la oportunitat de treure’ns la raó nomenant a una dona com a directora del Teatre Goya. Ho fareu?