Projecte 92

Aquest cap de setmana s’ha pogut veure -només tres dies- a l’Antic Teatre l’espectacle Projecte 92 del Col·lectiu Las Huecas. I, ja que hi som, aprofitem per valorar la tasca que fa l’Antic Teatre i la seva programadora, la Semolina Tomic, per la creació contemporània a Barcelona i l’aposta per les joves creadores (allí hi hem pogut veure grans muntatges). Gràcies Semolina!

L’espectacle parla de la Barcelona olímpica i dels canvis que van succeir a la ciutat arrel de les Olimpíades. Construïda com un retaule que es va obrint, el Col·lectiu Las Huecas aborda el tema amb diferents peces que se succeeixen i que van des del documental a la gamberrada.

Projecte 92 és l’exemple de com un muntatge pot ser feminista sense que abordi un tema que es pugui emmarcar -a priori- en el feminisme. Més enllà del fet que el Col·lectiu està integrat per dones, Projecte 92 ens ha interessat perquè hi hem trobat maneres de fer des del feminisme.

Com diu un testimoni a un video sobre l’espectacle que elles mateixes han elaborat: “els jocs olímpics van posar Barcelona al mapa del món”, i si no oblidem que aquest món és capitalista, masclista, racista i classista, dur a terme un make over a la ciutat, deixa a molta gent a fora de la mateixa.

La feina del Col·lectiu Las Huecas se centra en analitzar un fet històric que va afectar la ciutat amb perspectiva de gènere i des del feminisme interseccional per repensar tots els canvis estructurals que va patir la ciutat i com es va imposar la cultura olímpica exemplar. L’espectacle recorda la feina que fa el Col·lectiu Punt6 a l’hora d’analitzar les ciutats i les seves dinàmiques.

Cadascun dels dispositius escènics analitza Barcelona segons diversos eixos d’opressió. No només parla de la gentrificació, que és el primer que esperaríem en aquest context, sinó que revisa també l’ostentació masculina del poder, el culte a la bellesa o la transició espanyola.

Projecte 92 està interpretada per tres intèrprets dones que van assumint diferents rols durant la funció. A cada dispositiu es converteixen en un nou personatge o fan d’elles mateixes. És important dir que veiem tres cossos de dones -o feminitzats- que apunten més enllà dels rols suposadament assumits que s’acostumen a esperar quan hi ha tres dones a escena. Tant nosaltres des d’aquí al bloc com diferents iniciatives (com, per exemple, #SerActriuÉs) hem mostrat com sovint les actrius es veuen obligades a fer el paper de “la dona”: un rol fet de clixés sobre el que suposadament és una dona. Aquest paper també sol anar carregat de prejudicis sobre com ha de ser una dona a escena, per això felicitem Las Huecas per mostrar que les dones poden ser qualsevol cosa. Se’ns mostren guapes, lletges, punkis i fortes. De fet, mostren la seva força física fins a l’extenuació.

Les tres intèrprets esdevenen també tres homes que van ser el motor del projecte de la Barcelona Olímpica: Pasqual Maragall, Juan Antonio Samaranch (un falangista, no ho oblidem) i Josep Miquel Abad. L’ostentació masculina del poder se’ns explica a través de dinars a restaurants luxosos, de xifres astronòmiques de negoci i de gratuïtat a l’hora de decidir què és millor per a la nostra ciutat despatxos endins. Las Huecas són capaces de construir un relat escènic per mostrar la ridiculesa de tot plegat. Ens mostren tres personatges esperpèntics, borratxos de poder (i cacaolat). Si abans dèiem que construim les dones com a clixés de la feminitat, què estem esperant a dir que els homes que ostenten el poder masculí(nament) sí que són un conglomerat de clixés amb potes? Les frases tretes d’una conversa real demostren la impunitat amb què es van programar els Jocs a la ciutat sense tenir en compte la ciutat en sí. 

Las Huecas parlen també de la campanya “Barcelona, posa’t guapa” fent servir la imatge de bellesa que s’espera especialment de les dones. Aquí les intèrprets es converteixen en Barcelones que es posen guapes esdevenint una imatge, un objecte a ulls de les espectadores. No és anecdotari que es parli del “Barcelona, posa’t guapa”. Aquest lema per mantenir la ciutat neta, com totes les campanyes de civisme, de tots els temps en el món, interpel·la directament a les veïnes que habitem a la ciutat. Se’ns demana que mantinguem la ciutat neta, mantenint-la guapa (lluny de plantejar què i com volem com la ciutat) I equiparar netedat i bellesa mai no ha estat una comparació innocent. Si sumem que a escena tenim tres actrius que es posen guapes, Las Huecas ens mostren com les dones femenines i netes entren a l’olimp de la bellesa.

Dels diferents documents que se’ns mostren també és interessant destacar les cartes escrites per explicar diferents experiències d’habitants de la ciutat. Las Huecas ens llegeixen experiències que parlen de l’explotació de voluntaris dels jocs o de com atletes d’altres països amb menys recursos aprofitaven l’avinentesa de ser a Barcelona per aprofitar la sanitat gratuïta que s’oferia a la Vila Olímpica (pensada en un principi només per a lesions esportives). Així, en superar l’anecdotari i els llocs comuns (“atletas, bajen del escenario”), recordem que seguim a un món on la desigualtat és el pa de cada dia i en què el festival de l’esport en què tothom és igual i parteix de les mateixes oportunitats és mentida (com sempre).

Cal ressaltar també l’aparició a escena d’un dels Cobis més memorables i repugnants (total admiració a Júlia Barbany) que s’ha vist mai. És interessant perquè la fisicalitat i interpretació de les actrius del Col·lectiu Las Huecas fuig de la bellesa, de la boniquesa, del ser cuqui i posen el seu cos al servei de la imatge. D’alguna manera ens recorden a l’Agnès Mateus. Tant una com les altres posen el seu cos al centre.

Us recomanem que si mai teniu l’oportunitat, aneu a veure Projecte 92, especialment les que teníeu consciència l’any 92. Revisitareu records que segur teníeu oblidats com les imatges de la família reial espanyola consolidada després de la Transició. Mama por.

Finalment aplaudim el final del muntatge en què podem veure tot el Col·lectiu sobre l’escenari. I és que quan diem que treballen des d’una perspectiva de gènere interseccional també es veu en l’estructura interna del grup, visibilitzant-se totes com un grup, com un conjunt fugint de les jerarquies típiques dels equips de treball escènics.

El Col·lectiu Las Huecas és un grup de joves creadores molt interessant. I, si ens perdoneu l’anècdota, el corrector de l’ordinador acaba de marcar en vermell la paraula “creadores” com a falta ortogràfica; ha suggerit com a alternativa “creadors”. Aquí volíem llançar nosaltres la nostra última reflexió. Tenint en compte la tendència que tenim a entronar els creadors gamberros i punkis que són a la vintena, a què estem esperant per dir que el Col·lectiu Las Huecas són el no va màs?! I de passada, que facin més de tres dies a Barcelona?! Volem més Las Huecas, més creadores joves al panorama. Existeixen, trepitgen fort i ens agraden molt!


Dones que participen al muntatge: Júlia Barbany (actriu),  Esmeralda Colette (actriu) i Andrea Pellejero (actriu) Núria Corominas (dramaturga). Espai sonor, disseny de llums i tècnica: Sofía Ana Martori (tècnica, il·luminadora i espai sonor) Úrsula Comendador (multimèdia),  Ana Leitão (corografia).

Home que participa al muntatge: Oriol Corral (escenògraf i vestuarista)

Altres: Col·laboració d’investigació territorial: Equipo Tudanzas. Confecció de màscares: Halley Productions.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s