Kassandra / Àngels a Amèrica

Últimament s’estan encetant debats indispensables dins la professió teatral com ho són discutir les actituds que considerem acceptables o no en una posició de poder (Cas Pasqual), el tracte desigual de les actrius en comparació a la dels seus companys homes (#SerActriuÉs) o la inexistent paritat de gènere en la direcció i/o autoria de les produccions privades i públiques.

Resulta, per fi, que el públic i els mitjans també comencen a ser conscients de tot això, i també parlen, i es queixen, i ho comenten, i si més no, ho identifiquen com un debat o polèmica.

Alhora, les persones racialitzades, i en especial les actrius i actors negres, denuncien la seva invisibilització, com ho fan també les actrius i els actors transsexuals. El públic racialitzat i les persones trans, estan ben fartes de no veure’s gairebé mai reflectides en la ficció, i si ho fan, que sigui de manera estereotipada o mitjançant persones que no formen part del seu col·lectiu; cosa que no només els invisibilitza sinó que fa que el seu relat estigui explicat des de la distorsió i des del privilegi.

En aquest context, doncs, no és casual que el focus el posem en dues obres estrenades en paral·lel en els dos teatres públics de Catalunya. Parlem de Kassandra (TNC) i d’Àngels a Amèrica (Teatre Lliure).

 

KASSANDRA

Anem expectants a veure una gran aposta del TNC, dirigida per l’il·lustre Sergi Belbel i amb l’autoria del que sembla un dels dramaturgs de moda, Sergio Blanco. Dos Sergi/os, dos homes. No ens estranya gens, ja sabem on som (radiografia aquí del TNC).

A l’escenari, però, i ben sola, tenim una actriu (Elisabet Casanovas) i ens n’alegrem. Sentirem parlar una dona, una dona que ens explicarà la seva història, en aquest cas la reinterpretació d’un mite (escrit per homes) com és el de Cassandra. Ara, hi ha sorpresa: a mesura que avança l’obra descobrim que Kassandra és una dona transsexual. I clar, aquí ja sonen totes les alarmes: Elisabet Casanovas és una dona cis, blanca, catalana i hipernormativa. Una actriu de talent innegable però que representa totalment allò oposat al que l’autor vol representar: una dona transsexual migrada que exerceix de prostituta.

Ja sabem que el teatre és ficció, no hem perdut l’enteniment, i tot i que el debat podria allargar-se de manera indefinida ens centrarem únicament en la seva condició de persona cis. Les actrius i actors transsexuals també existeixen. Si no les veiem mai (!) en els escenaris teatrals catalans (més enllà dels seus propis espais de representació com ho són el recomanable Trans-Art Cabaret organitzat per Cultra Trans) potser ens hauríem de preguntar per què.

Així doncs, entrem en la mateixa polèmica que la de triar que un actor blanc faci d’actor negre: podem utilitzar la convenció teatral, evidentment, però estarem invisibilitzant una realitat que existeix, uns cossos que han d’aparèixer d’una vegada per totes a la ficció. Ja no pel simple fet escènic (que enriquirà la proposta i el discurs) sinó també pel fet humà i laboral: estem privant a tota persona que no sigui blanca i normativa de poder exercir la seva feina com actriu o actor i en conseqüència de poder generar referents.

Ens encantaria que una persona racialitzada o trans pogués participar en qualsevol muntatge sense l’excusa que el seu personatge entra en conflicte amb la seva condició racial o la seva identitat de gènere. Ens encantaria, però no passa. Aleshores, en aquest panorama desolador, no ens podem permetre que els pocs papers on l’autor els visibilitza i dóna veu nosaltres els invisibilitzem en la posada en escena.

Al nostre parer, Kassandra no s’entén interpretat per una dona cis i hipernormativa.

En el text, l’autor especifica al detall el vestuari (fidelíssim en la proposta de Belbel) i l’espai “Toda la pieza deberá transcurrir hacia la medianoche en un verdadero bar extremadamente marginal y sórdido que estará ubicado en la periferia próxima de alguna ciudad.” Bé, està clar que la Sala Tallers del TNC no correspon amb aquesta descripció, i tampoc ajuda l’espai assessorat per Max Glaenzel (un dia hauríem de parlar de la perspectiva de gènere en les escenografies i el vestuari, ens ho apuntem).

Sembla que Belbel no s’ha volgut embrutar gaire. Fer el text del dramaturg de moda, sí; fer-lo en un espai marginal, no; representar un espai hostil, tampoc; i amb una actriu que no formés part de la normativitat, encara menys. Aleshores no entenem per què Sergi Belbel tria aquest text, vol fer-ne la imatge polida i “bonica” i clar, no aprofundeix gaire.

Tenim l‘oportunitat de parlar entre d’altres coses de la marginalitat social a la que es veuen sotmeses la majoria de les persones trans, del patiment que això suposa, però continuem perpetuant aquesta marginació invisibilitzant-les en un escenari.

Per què són fidels al vestuari que proposa l’autor però no a l’espai ni a la tria de l’actriu? És potser perquè Belbel es queda amb l’anècdota, amb la frescura d’una posada en escena cabaretera i la resta passa a un segon terme? Per altra banda, és el cabaret cuqui? Pensem que no.

Tot i els esforços titànics de Casanovas el missatge arriba, com ja hem dit abans, distorsionat. Costa d’entendre com algú hipernormatiu (que no té prou diners per operar-se ni tan sols els pits – llicència que s’afegeix en la proposta de Belbel -) ha lluitat aferrissadament per acceptar el seu propi cos, algú que ha rebutjat aquest cos de tal manera que ha necessitat drogar-se amb heroïna per poder suportar-ho. No ho entenem, especialment, perquè la proposta és totalment realista i la peça clau ens l’hem d’inventar constantment.

Belbel ens demana un esforç heroic d’imaginació i és curiós que aquesta mateixa imaginació molts directors no la vegin possible quan es tracta de triar actrius per fer papers d’homes, per exemple. Sembla que la convenció teatral també la utilitzem a partir dels nostres propis prejudicis. I sembla que el perfil, que sembla tan i tan important a l’hora de triar unes actrius i no unes altres, també sigui un factor a obviar quan no afavoreix als/les de sempre.

Us recomanem aquest vídeo d’Elsa Ruiz i Tigrillo on expliquen aquest tema la mar de bé.

 

ÀNGELS A AMÈRICA

Gran muntatge de la temporada del Teatre Lliure, direcció de David Selvas i autoria de Tony Kushner. Dos homes altra vegada.

Li hem demanat a Yolanda Sey que expliqui la problemàtica millor que nosaltres: “La Kompanyia Jove del Lliure la composen 8 actors joves blancs. Això és així, i també és una realitat. El que les meves companyes racialitzades i jo sentim quan veiem que Belize l’interpreta un d’aquest actors d’aquesta Kompanyia és un sentiment profund de tristesa i ràbia.

Ens sentim així perquè s’ha perdut una oportunitat molt gran de poder marcar realment ladiferencia i predicar amb l’exemple, perquè si realment ens lamentem de que no hi han actors racialitzats a la Kompanyia i volem fer una producció on és necessari que hi sigui, posem-lo, posem-lo, posem-lo.

No hi han excuses vàlides per no fer-ho. No fer-ho és blanquejar un personatge. No fer-ho ésseguir perpetuant el privilegi blanc. Aquest privilegi blanc que et fa no donar tanta importància o no creure necessari que un personatge que s’especifica que sigui negre, el faci un actor blanc perquè és allò més fàcil i aparentment no tens un altra alternativa.”

Bé, queda clar. No?

Ara canviem una mica de tema.

La Kompanyia Lliure ha estat acomiadada abans d’hora amb el savoire-faire que correspon últimament a la direcció del Teatre Lliure: els nois i noies es van assabentar pel Món a Rac1. Així que Àngels a Amèrica resulta ser el seu últim muntatge de la temporada (a part de la reposició de “El temps que estiguem junts”). Ja d’entrada ens va semblar poc oportuna la tria pel fet que només un dels personatges femenins (per a 4 actrius que eren, abans que Andrea Ros deixés la Kompanyia) té una trama completa. Però si a sobre sabem que és l’últim muntatge d’aquestes actrius, ens enfadem.

On és el gran muntatge que els hi deveu a les dones de la Kompanyia, que han estat totalment relegades? Qualsevol muntatge on no es compti amb tots els integrants per igual i poder fer amb ells una autèntica feina de companyia, a hores d’ara, ens sembla un insult, especialment per a elles.

David Selvas no ha pogut contractar un actor negre per a fer de Belize no fos cas que un dels actors homes es quedés sense paper o amb un paper petit però per altra banda triem una obra que només compta amb un o dos personatges femenins amb cara i ulls (el tercer el fa la Vicky Peña) perquè total…

Lluís Pasqual tria tot d’homes i músics a part del actors de la Kompanyia i fa que les actrius sense paper en el seu In Memoriam (nosaltres sí que no oblidem!) participin en un muntatge anodí com va ser Revolta de Bruixes…

…teniu molta cara.

Ànims, kompanys, pel futur que us queda, però sobretot: ànims, kompanyes! Teniu tot el nostre suport ara i en el que vindrà.