Medea

Aquesta setmana passada s’ha acabat la proposta de Lluís Pasqual al Teatre Lliure de Montjuïc: Medea. Un dels sis muntatges que dirigeix aquesta temporada al teatre que dirigeix ell mateix.

Medea és una obra de la que en coneixem moltes versions. Al llarg de la història s’ha anat reversionant i, per tant, hi ha moltes Medees: tantes com persones que s’acosten a entendre-la. En aquest cas ens trobem amb una versió refregida entre Sèneca i Eurípides. Una versió de dos homes, versionada per Alberto Conejero i, de nou, el mateix Lluís Pasqual.

Per les que aneu una mica coixes en història dramàtica: Medea és filla del rei de la Còlquida. Arriba a la seva terra Jasó, un príncep destronat a qui se li ha promès que, si aconsegueix el velló d’or (una pell de xai dorada que roman a la Còlquida), recuperarà el seu tro. Malgrat anar contra els interessos de la seva pàtria, Medea ajuda a Jasó a aconseguir l’esmentat velló i fuig amb ell, presa d’un gran enamorament. Per evitar ser atrapada en la seva fugida, Medea assassina el seu germà i en va abocant pedaços al mar perquè els seus perseguidors -abans els seus compatriotes i família- s’aturin a rescatar cada membre del cos mort.

Durant tota la relació amb Jasó hi ha més assassinats pel camí: la mort de Pèlies a mans de les seves filles gràcies a les pocions màgiques de Medea, per exemple. Medea és també una gran bruixa.

El temps passa. Arriben finalment a Corint, terra on es desenvolupa l’acció de la versió que podem veure al Lliure. Medea i Jasó, amb dos fills petits, demanen asil allà. Jasó, en conèixer Creüsa (la filla del rei de Corint, Creont) abandona Medea per casar-se amb ella.

Aquí comença la tragèdia.

En la versió del Lliure, Medea trastornada per l’abandonament de Jasó i en una terra estrangera cau en una follia terrible i comença a planejar una venjança horrible que inclourà intentar recuperar l’amor de Jasó, l’assassinat de Creüsa i Creont i, finalment, l’assassinat dels seus fills: l’infanticidi pel que és coneguda l’obra.

L’espai: la sala Fabià Puigcerver del Lliure. Unes projeccions i uns nens jugant a pilota, acompanyats d’un actor que simula un tècnic del teatre. Realitat i ficció es barregen. Els nens marxen, uns aspersors comencen a regar la sala tot fent una cortina d’aigua -que ens fa patir per la gent asseguda a les primeres files- i una trastornada Medea (Emma Vilarasau) surt corrents cridant el nom de Jasó sota la pluja. Ens aturem a aquesta imatge i l’expliquem tan precisa perquè la imatge és poderosa i potent. Però aquesta trastornada Medea és la mateixa que veurem la resta de l’espectacle. Sembla que el quadre imaginat per iniciar l’espectacle ha marcat una tendència que no evolucionarà més.

Emma Vilarasau es passa una hora posant tota la seva energia i el seu cos a disposició del crit. Literalment, es passa una hora cridant. Medea crida. Podríem pensar que així és com una dona trastornada actua; però un trastorn té mil maneres diverses de mostrar-se que Pasqual no ha sabut/ volgut explorar.

Tot i això, ens hauríem de plantejar per què és necessari mostrar que Medea és una dona trastornada. Si recordem els fets que hem esmentat, Medea ha demostrat una gran determinació a l’hora d’actuar al llarg del seu mite; per tant, per què plantejar-se que ser abandonada per un home la trastornaria tant?

Nosaltres creiem que mostrar que Medea està desquiciada respon al tractament de l’infanticidi. I la por que ens fa aproximar-nos a això.

Els clàssics estan plens de pares que maten els seus fills: Agamèmnon mata Ifigènia, per exemple. I difícilment se’ns mostra un Agamèmnon cridaner, un boig. Creont condemna a mort a Antígona -la seva neboda-, tampoc se’ns sol presentar un Creont cridaner.

Per què Medea crida tant, doncs? Suposem que Pasqual ha pensat que només una dona “boja i insuportable” pot ser capaç d’aquesta acció.

Nosaltres no tenim resposta a l’infanticidi però pensem que una lectura més complexa hagués generat un personatge més complex. I més interessant.

D’altra banda, pensem important repensar els altres personatges que apareixen a la peça. Jasó, Creont i el missatger, perquè els altres personatges han estat esborrats d’aquesta versió. Tots ells homes interpretats per Roger Coma, Andreu Benito i altre cop Roger Coma. Aquests homes interactuen amb Medea individualment. Tots ells es dediquen a dir que Medea està boja, que és una dona perillosa, que és estrangera i per tant, no comparteix els mateixos valors morals, etc…

Amb l’aposta per aquesta dona cridanera, el muntatge els hi dóna absolutament la raó. No existeix ni un sol moment en què els discursos dels homes tinguin alguna petita fractura. Perquè ens entenguem: Medea és una xunga, ho veiem i no hi ha res més a dir-hi. L’única dona representada, la protagonista, amb qui hauríem d’empatitzar ha sucumbit a la bogeria i els homes que representen el poder patriarcal apareixen legitimats per l’acció que s’hi esdevé.

Per altra banda, creiem important esmentar el tema de l’estrangeria, que el muntatge es dedica a subratllar. Primer de tot, és important denunciar la falta de dones racialitzades a l’escena catalana. Si veritablement hi ha un interès per parlar d’estrangeria, creiem que Pasqual ha perdut una gran oportunitat agafant a Emma Vilarasau. No dubtem del seu talent interpretatiu, però escollint una dona blanca consolidada es perd l’oportunitat de visibilitzar dones que sí són tractades com estrangeres, no només en el seu dia a dia, sinó també dins el teatre català.

Parlar d’estrangeria no significa parlar de com actua una dona estrangera (fent literalment el mico, com un animalot); parlar d’estrangeria significa parlar de dinàmiques socials. De qui és com jo i de qui és diferent a mi. De qui considero dels meus i de qui considero estranya a mi. I sobretot, de qui considero que és de la meva terra i de qui considero que no ho és i per tant, té menys drets en aquesta.

Si l’objectiu és ressaltar l’estrangeria de Medea, és obligatori ser curós amb el retrat que fem del persontatge. Sinó, podem errar el tir i acabar emulant una d’aquelles portades racistes del Charlie Hebdó. I la imatge de dona irracional camina a la contra del que creiem que el muntatge volia posar de relleu.

Com dèiem al principi, de Medees n’hi ha moltes, tantes com persones vulguin aproximar-s’hi; però quan hi ha ganes de revisitar un clàssic, n’esperem una tesi complexa que s’allunyi de l’arquetip de qui la va escriure. Per alguna cosa han passat més de 2000 anys des que va ser escrita. No ens deixa de sorprendre que un director com Lluís Pasqual, amb la trajectòria que té, n’hagi simplificat la lectura fins a aquest punt. D’altra banda, no deixa de ser el mateix director que no va fer declaracions públiques per la poca presència de dones en la seva programació…

Dones que participen en el muntatge: Emma Vilarasau (actriu), Eva Fernández (perruqueria), Goretti Puente (confecció de vestuari).

Homes que participen en el muntatge: Andreu Benito, Arià Campos-Pau Trujillo, Roger Coma, Joan Farssac-Guim Luque, Joan Sureda (actors), Martí Sales (revisió textual), Alejandro Andújar (escenografia i vestuari), Pascal Mérat (il·luminació), Roc Mateu (so), Carles Tamayo (vídeo), Dani Espasa (assessor musical), Leo Castaldi (ajudant de direcció), Xavier Mestres (professor de cant), Alberto Conejero (text), Lluís Pasqual (direcció).

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s