Sobre els premis de la crítica

El passat 26 de març es van entregar els premis de la crítica. Uns premis que van generar alguns moments interessants des de la perspectiva feminista que, creiem, val la pena comentar.

Comencem per les bones notícies. El jurat Nova Veu (és a dir, el jurat format pels crítics més joves del portal Recomana) tenia una majoria aclaparadora de dones i així es van reivindicar en els seus dos minuts de faristol. Aplaudim la iniciativa de crear aquest jurat. Ara bé, hauria estat meravellós si algú s’hagués molestat en posar els noms dels integrants del jurat a la pàgina web de Recomana (com sí que passa amb tota la resta de categories), així, com a mínim, hauria semblat que l’organització se’ls prenia seriosament. (No patiu, ja ho fem nosaltres: Alba Cuenca, Anna Molinet, Judit Martínez, Nil Martín, Quelot Martín, Raúl Coluche, Sílvia Mercè, Èlia Brugulat, Bertran Salvador, Joana Cortils, Gemma Lax i Cèlia Ventura). Però tot és començar, i la diversitat de mirades d’aquest jurat es va veure reflectida a la tria de candidates (Aüc, Barbes de balena, Los bancos regalan sandwicheras y chorizos y Yerma).

L’altre jurat que va reivindicar-se com a majoritàriament femení, cinc dones i un home, és el de dansa. En aquest cas, tenim els nostres dubtes sobre els motius d’aquesta majoria. No ens podem treure de sobre la sensació de que la majoria de dones es deu a un total desinterès dels crítics homes envers la disciplina. Ras i curt, ens temem que la crítica de dansa està, en general, menys prestigiada, i aquests és el motiu de que els homes no la dominin. Però, que quedi clar, això no els treu cap mèrit, així que celebrem les crítiques de dansa.

D’altra banda, la gala d’aquest any va ser especialment reivindicativa. No només es van veure molts llaços grocs i es van fer diverses referències a la situació política actual, sinó que el Col·lectiu de companyies va presentar la seva feina en suport dels rapers condemnats i la llibertat d’expressió i les companyes de Dones i cultura van pujar al faristol per reivindicar una major presència de dones als escenaris i unes millors condicions de feina.

I ho van fer justament després de que les protagonistes de Les noies de Mossbank Road (Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat) recollissin el seu premi ex aequo a la millor interpretació femenina protagonista. Suposem que la organització va pensar que aquestes tres dones farien un discurs que aplanaria el camí a les reivindicacions posteriors. No va ser del tot així. Tres de les actrius més importants del nostre panorama van fer un discurs gastat, i de defensa de privilegis, a favor de les quotes però “reivindicant l’excel·lència”. Per què ens va semblar un discurs perillós? Perquè,  potser sense voler-ho, van agafar-se al mateix argument que fa servir Xavier Albertí quan considera que les dones “encara no estan preparades” i que la tria d’espectacles s’ha de fer en funció de la “qualitat”, les noies de Mossbank Road van defensar unes condicions de feina iguals per a tots els intèrprets però sempre tenint en compte criteris de qualitat. Com si ens creguéssim que les sales i les institucions sempre trien els millors espectacles i que la gent que treballa ho fa perquè són, sens dubte, els millors. Com si no hi hagués un joc de privilegis, amistats, relacions de passadís i camaraderia masculina. Com si les quotes es demanessin per baixar el nivell del teatre català. Com si no hi haguessin homes mediocres treballant sense problemes. Com si les dones no tinguéssim dret a ser mediocres. Com si no féssim tot el que fem i reclaméssim tot el que reclamem perquè les condicions de desigualtat (classe, gènere, raça, procedència etc) fan que, precisament, la meritocràcia objectiva i justa que reclamen no sigui possible.

Després del discurs d’acceptació del premi a millor actriu, el discurs de Dones i cultura va sonar encara més necessari en aquella gala. Però havia d’arribar el pitjor moment. Dones i cultura va fer referència a la “majoria d’homes blancs de mitjana d’edat alta” que conformen el jurat. I la frase, que no deixa de ser certa, va caure malament. Als crítics, que, igual que totes les persones privilegiades, volen creure que han arribat a on són exclusivament pels seus mèrits (ningú els nega el mèrit, sinó el fet que fent només mèrits tothom pugui arribar on ells són) i al guanyador del següent premi, Julio Manrique, que va arrencar el seu discurs fent una broma sobre que tot i que Marcos Ordóñez (qui li va entregar el premi) era “un home blanc de mitjana edat alta” li queia bé… Broma que va despertar l’entusiasme i la hilaritat d’alguns altres homes blancs de la mateixa quinta que, tanmateix, van adonar-se ràpid que a una bona part de la platea la broma no li havia fet la mateixa gràcia, ves per on.

Quan algú titlla a les feministes de pesades o s’atreveix a insinuar que el que fem ja no cal perquè la igualtat ja està més que assolida, convindria recordar moments com aquests.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s