Sopa de pollastre amb ordi

Aquesta setmana us volem parlar de “Sopa de pollastre amb ordi”, que podeu trobar encara en cartellera a la Biblioteca de Catalunya fins el 8 d’abril, un espectacle que recomanem altament des de la nostra perspectiva feminista. Cal felicitar la companyia tant per l’adaptació com pel muntatge. Hem de reconèixer que no sabem quin gruix de mèrit tenen Llàtzer Garcia i Ferran Utzet (i la resta de la companyia) i quin és d’Arnold Wesker perquè no ens havíem llegit l’original, però enumerarem uns quants perquès de la bona valoració que en fem.

1. Les dones i els homes. Rols, estereotips i personatges:

No es reprodueixen alguns dels estereotips de gènere més comuns (i més, de l’època de què estem parlant), per una banda, ni es reforça l’atribució de l’espai polític i públic als homes, fet molt important, ja que l’espectacle gira entorn la lluita i militància.

7 personatges, 4 homes i 3 dones, amb el mateix compromís polític i vida militant (almenys, en un inici). Les dones tenen càrrecs i tasques importants dins el partit i assumeixen un alt grau d’acció directa (carrer i enfrontaments),  pel que entenem ja ens primers minuts. No tenen més por, no s’ho miren fent el menjar pels homes que estan a les barricades, no estan a la segona fila de les assemblees. Això, ens reiterem, és molt important, sobretot, també, perquè estem parlant d’un text escrit a finals dels 50.

Els personatges, per altra banda, molt ben construïts, són de fàcil etiquetatge i, com comentàvem en un inici, les etiquetes aconsegueixen fugir, per norma general, de la distribució sexista usual.

La més convençuda, la que no perd mai la fe en la lluita i en el socialisme, la incansable militant fins al final: la Sara, la protagonista. Una dona. No un home.

El covard, que durant les manifestacions corre a amagar-se a casa la seva mare, que té por als enfrontaments violents: un home.

L’idealista, pacifista empedreït, que creu que les guerres són inútils, són llocs on homes es maten amb homes com animals sense tenir en compte la persona que hi ha al darrere de la política: un home. (En realitat, home i dona, però identifiquem aquest discurs més amb ell que amb ella).

Són els exemples més clars, així com la identificació d’un altre personatge femení com a la màxima organitzadora de l’activitat sindical de la zona.

2.Valors del feminisme al centre.

Un dels valors que posa l’espectacle al centre és l’amor, la necessitat d’estimar com a condició per construir la lluita socialista i el socialisme. No només la ideologia pren rellevància, sinó que, com ja va dir el Che “Un vertader revolucionari està guiat per grans sentiments d’amor”. Ho fa a través de rèpliques lapidàries (d’aquelles que t’emportes a casa), a través de la construcció dramatúrgica i a través del desenllaç. “Com pots ser socialista si no estimes?” diu un dels personatges, o bé “S’ha de començar per l’amor”. D’acord, l’amor no és monopoli del feminisme, però estarem d’acord que les cures i l’amor són quelcom que posem les feministes al centre i que, a més, els relats masculinitzats de les lluites no acostumen a fer-lo aparèixer com a pal de paller de l’activitat política, oi?

3. Tractament del masclisme contextual.

Sempre us diem que es pot recrear una societat masclista amb fidelitat sense que el relat de l’espectacle sigui masclista, oi? També us diem sovint que això passa poc… Doncs aquí tenim un exemple de com fer això i fer-ho bé.

El muntatge s’encarrega de deixar ben clar que sí, que en entorns tant militants, comunistes, polititzats i compromesos, el masclisme, els rols de gènere, i el pes del patriarcat pot ser més que present. Les dones no se salven, tampoc, en aquest entorn socialista que ens dibuixa l’obra, de carregar-se amb totes les tasques de cura, i el pes del patriarcat es palpa, s’olora, es veu i es menja; però les dones que ho pateixen, malgrat estar situades en un moment històric on certs rols no es posaven ni en dubte, en són, sovint, més que conscients i, no només ho posen en valor (es queixen, i tant que es queixen! I ho evidencien), sinó que, dramatúrgicament, trobem circumstàncies derivades de relacions d’opressió de gènere que serveixen per entendre moltes coses.

Al final, no és tant difícil! Pots retratar una societat patriarcal creant personatges femenins complexes, interessants, que generin relat, que no siguin estereotipats, que aportin informació i facin avançar la trama….

4. Tractament del masclisme contextual.

Ens permetrem sortir una mica del nostre àmbit estricte, però perquè creiem que també constitueix part del discurs de l’obra pel que fa al gènere. L’espectacle, un debat, al nostre entendre, sobre la lluita per la societat o per un mateix, ens parla del desencís polític (o no), d’una sèrie de personatges que, amb l’entrada del capitalisme a les seves vides, el cansament de treballar pels altres i la societat quan no es té res material i la praxi del PC de la URSS (un text fortament antisoviètic), acaben, la majoria, desertant, i caminant cap a l’individualisme. Segurament, depenent de qui creguis que “guanya” l’espectacle, veuràs, darrere, un discurs o un altre. Per nosaltres, clarament guanya ella, guanya la lluita socialista, i ho fa en un monòleg final que no només la fa guanyar políticament sinó que, a més, la fa guanyar com a dona, amb unes confessions que fan que tot un seguit de qualificatius que li van atribuint la resta de personatges durant la part final de l’obra, caiguin pel seu propis pes i s’expliquin, sovint pel que ha hagut de patir, en gran part, per ser dona.

 

La propina: malgrat no creiem que sigui la intenció ni d’autor ni de muntatge, no és fàcil sortir d’allà amb una visió massa idíl·lica dels amors per tota la vida…més aviat amb la ferma convicció que allò que no et fa bé, ben lluny, si us plau.

La contra: Després de tots aquests elogis, també volem posar sobre la taula que ens ha inquietat una qüestió. Per nosaltres, la gran protagonista de l’obra és una dona, però no estem segures si des de la direcció s’aposta per això amb prou força o si, per contra, es vol desviar cert protagonisme a un personatge masculí que no mereix tanta centralitat però que el muntatge reforça. No sabem quins motius, conscients o inconsciets, han generat aquesta preferència però ens encantaria que hi hagués una reflexió al respecte. 

 

Això és tot, visca la lluita de la classe obrera! I visca la lluita feminista!

 

 

Dones que participen en el muntatge: Míriam Alamany, Màrcia Cisteró i Maria Rodríguez (actrius), Annita Ribera (vestuari), Àngels Salinas (caracterització), Mònica Molins (ajudant de direcció), Marta Gorchs (assessorament gestual), Paula Roto (regidoria), Núria Ubiergo i Mireia Colomer (atenció al públic), Rosa Maria Ordoñez (alumna en pràctiques del Timbal) i Andrea Gusi (disseny gràfic).

Homes que participen en el muntatge: Arnold Wesker (autor), Ferran Utzet (director i versió), Llàtzer Garcia (versió), Ricard Farré, Pol López, Josep Sobrevals i Lluís Villanueva (actors), Josep Iglesias (escenografia), Guillem Gelabert (il·luminació), Damien Bazin (so), Marc Serra i Carles Algué, Juan Boné i Arnau Planchart (tècnics de funció), Bito Cels (fotografia) i Albert Cano (collage).

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s