Adossats

Hem parlat alguna vegada en aquest bloc del repte que suposa l’adaptació a escena de textos antics, creats en altres èpoques i fills d’altres realitats, quan el seu relat és masclista o els personatges femenins són directament inexistents. Però, què passa quan un text pateix aquests mateixos mals però va ser signat la setmana passada? Què fem aleshores?

Això mateix ens preguntàvem mentre assistíem estupefactes des de la platea del Romea a una funció d’Adossats. Val a dir, en primer lloc, que no érem les úniques. Tot sovint (més sovint del que us penseu) rebem avisos per xarxes socials de companyes que ens expliquen que tal o qual espectacle té problemes i valdria la pena que l’anéssim a veure. I d’Adossats ens en va arribar més d’una.

Però anem al tema. Adossats és, segons explica l’autor al programa de mà: “Una comèdia que va de la manca de comunicació a una família ‘normal’. La premissa que em vaig imposar a l’hora d’escriure és que fos una família que no patís cap situació extrema: prohibit adulteris, prohibit incestos, prohibit maltractaments, prohibit addiccions… Gent ‘normal’ —si és que n’hi ha— que els hi passen coses ‘normals’”. Queda clar que el que es busca és un retrat en forma de comèdia, però en cap cas una crítica ni una sàtira.

Veiem com és aquesta “normalitat”. A la primera escena coneixem al matrimoni protagonista i ja veiem que la cosa no anirà bé. Mentre ell gaudeix assegut sota el sol de la lectura dominical del diari, ella corre amunt i avall del jardí recollint les caques de la gossa. Ell ni s’immuta, ella, sembla embogida. En endavant, aquesta serà la tònica del muntatge. Dels personatges masculins (el marit, el seu germà, el pare de tots dos i el fill del primer, 3 generacions) ho sabrem tot: a què es dediquen, quins són els seus somnis, les seves inquietuds vitals, com se senten, òbviament els seus noms, que no paren de repetir-se, tot això mentre seuen còmodament i arreglen el món amb la seva opinió formada sobre tot i tothom. Mentre aquests homes protagonitzen i monopolitzen l’espai i el relat, els dos personatges femenins (la dona-cunyada-jove i la cuidadora de l’avi) només passegen amunt i avall recollint caques, preparant el dinar i les begudes, parant taula, servint, recollint i entretenint. De la propietària de la casa no en sabrem res, gairebé ni el seu nom. No sabem si treballa o no, ni què ha estudiat, ni a què aspira a la vida. Tots els desitjos que manifesta estan relacionats amb el marit, el fill o el sogre. El cas de la cuidadora és encara més sagnant. Dona pobra racialitzada i migrant a qui tothom tracta com una minyona i de qui tothom desconfia des del primer minut (pensen, com no, que només vol robar l’herència de l’avi). Fins i tot quan es destapi la seva tragèdia personal (la seva família al seu país d’origen ha perdut la vivenda a causa d’un desastre natural) l’autor ho planteja com un drama per l’avi (que es veu “obligat” a pagar-li més diners perquè el cuidi perquè ella li diu que, si no, s’haurà de prostituir per aconseguir-los). I és que el masclisme i el classisme tot sovint van de la mà de la manera més desacomplexada que es pugui imaginar.

Però la pregunta que ens hem de fer no és com és que algú ha pogut signar un text tan indiscutiblement retrògrad i ofensiu en ple segle XXI. La pregunta important és com és que algú que signa un text així està estrenant al Teatre Romea (i més encara tenint en compte que aquest és només el seu quart espectacle, que els dos primers es van estrenar en sales de menys de 100 butaques i van passar totalment desapercebuts i pel seu tercer, que sí que va funcionar, va tenir la col·laboració en la dramatúrgia d’un dels millors autors del país). No us sorprendrà saber que l’autor és un home cis blanc d’una certa edat que gaudeix del privilegi de ser un actor reconegut i ben connectat del panorama, en Ramon Madaula. Penseu-hi la propera vegada que sentiu que les dones no progressen ni s’estrenen a sales grans perquè encara no tenen ni el nivell ni la qualitat desitjables per fer el salt. Penseu-hi.

 

Dones que participen en el muntatge:

Rosa Renom (actriu), Marieta Sánchez (actriu), Sylvia Kuchinow (il·luminació), Gemma Moretó (Ajudant d’escenografia), Míriam Compte (vestuari), Raquel Doñoro (producció), Jana Morey (regidoria), Anna Casasayas i Clara M. Clavell (premsa), Maite Pijuan (Cap de producció)

Homes que participen en el muntatge:

Ramon Madaula (autor, actor), Jordi Casanovas (direcció), Jordi Bosch (actor), Carles Canut (actor), Guillem Balart (actor),  Joan Sabaté (escenografia), Jordi Agut (espai sonor), Toni Santos (caracterització), Marc Angelet (ajudant direcció), Moi Cuenca (Responsable tècnic), Raul Martínez, Sergio Lobaco (Cap tècnic del teatre), David Ruano (reportatge fotogràfic)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s