Desig sota els oms

Avui estrenem La Veu Rebuda. Ens ha arribat aquesta proposta de crítica, que és externa però amb la qual estem d’acord. Ens han demanat explícitament que sigui anònima, suposem que la bel·ligerància amb què s’han rebut algunes crítiques de Dona’m escena hi té a veure.

 

La pregunta és: com ha arribat aquest text a estar programat al TNC l’any 2017?

Arribar a estrenar un projecte a la sala gran del Nacional no és fàcil. No obstant, sempre hi ha clàssics que “s’han de programar”. Ja hem dit moltes vegades (i ho repetirem, i ens donareu motius per a repetir-vos-ho) que és imprescindible parar atenció a la perspectiva de gènere que poden tenir els clàssics i la intenció amb la que es fan. Perquè no ens equivoquem, tios: si la lluita feminista se us fa pesada d’escoltar, potser és perquè no hi ha manera que sortiu del sistema heteropatriarcal, no? Potser quan éreu adolescents i els vostres pares i mares eren “molt pesats” perquè no hi havia manera que us féssiu el llit era perquè la vostra habitació era objectivament un desastre, no? Va, som-hi:

“Desig sota els oms” d’Eugene O’Neill – un text publicat el 1924 – és justificat dins la programació del TNC com a “un gran clàssic del teatre nord-americà, en el qual l’amor s’enfronta a l’ambició” com volent dir: “és super important que conegueu aquest text”. Doncs bé, resulta que aquest clàssic no només és masclista sinó que és directament misogin. I el punt de vista des d’on l’ataca Joan Ollé no es planteja en cap moment la gravetat de molts punts del text. És inconsciència? Una inconsciència així no ens la podem permetre a aquestes alçades. Com és possible que hagi passat tots els filtres i que a cap treballador/a d’un teatre públic no li hagin saltat les alarmes?

O’Neill només escriu un paper de dona important en aquesta funció i apareix quan ja portem més de mitja hora d’espectacle. Fins que no arriba l’Abbie, en diverses ocasions s’estableixen diàlegs parlant sobre la puteta del poble. Rèpliques com “ves a veure la teva puteta” i actituds possessives del tipus “és meva” es repeteixen fins a la sacietat. Quan per fi apareix l’Abbie (la puteta del poble no, una altra) ens trobem amb el clixé de dona que necessita cuidar d’una casa per a sentir-se realitzada a la vida, que per tal d’aconseguir els seus objectius acaba esdevenint una bruixa malèvola que distreu als pobres homes i que els empeny a tenir sexe amb ella (com si ells no ho volguessin), però que un cop troba l’amor serà capaç d’abandonar les seves aspiracions i somnis i, fins i tot, d’assassinar el seu fill. La misogínia arriba fins al nivell d’aquesta rèplica de l’Eben (l’home en qüestió) a l’Abbie: “A més a més de ser una lladra i una assassina, m’estàs temptant”. Ell acaba de participar en el mateix crim que ha comès ella i han tingut relacions sexuals de mutu acord.

Tornant a la inconsciència: com era d’esperar, al programa de mà no hi ha cap text que reflexioni sobre el paper de la dona en aquesta funció amb perspectiva de gènere. Per començar, els personatges principals són presentats de la següent manera: “[…] Efraïm Cabot, un home de setanta-cinc anys, Abbie una dona de trenta-cinc anys, bonica, sensual i plena de vitalitat. Eben de vint-i-cinc anys, fill de la segona esposa de Cabot.” Tota una declaració d’intencions. Més endavant ens trobem la següent reflexió sobre l’escriptura dels personatges: “Abbie es uno de los tipos femeninos mejor logrados de O’Neill. Es la hembra consciente de su seducción y que sabe lograr lo que se propone. Apenas comienza a desear a Eben, se esfuman su codicia, su ambición de la chacra propia, de sentirse dueña y de mandar. El amor pasa a primer plano; y después de la caída, se inicia su verdadero drama.” Qualsevol dona sabrà que aquesta dona no existeix i que es un ente creat i entès per un home. Aquest rotllo patatero de que la seducció és la nostra arma perquè us fa tornar bojos, ja cansa.

Per cert, a la funció hi havia tres músics, el paper de violí l’alternaven una dona i un home. Doncs… a les funcions on tocava la violinista, a ella, la feien aparèixer amb un bigoti postís. De debò… és per flipar.

Un teatre (públic!) té una gran responsabilitat, els textos que programa i el punt de vista que agafin les produccions que s’hi puguin veure generen referents cara les noves generacions. Les dones no mereixem un teatre misogin. És una falta de respecte, un “no m’importes” cap a la majoria del públic que, per cert, som dones.

 

Dones que participen en aquest muntatge:

Laura Conejero (actriu), Àngela Jové (actriu), Laura Pujolàs (actriu), Gal·la Sabaté (actriu), Noël Olivé (actriu), Ana Pérez (moviment), Míriam Compte (vestuari), Núria Llunell (caracterització), Laura García (ajudanta de vestuari), Paula Font (escenografia en pràctiques), Elisabet Rovira (escenografia en pràctiques), Susana Giraldo (audiovisuals en pràctiques), Glòria Vilaseca (vestuari en pràctiques).

 

Homes que participen en aquest muntatge:

Joan Ollé (direcció i versió), Pep Cruz (actor), Ivan Benet (actor),Pepo Blasco (actor), Santi Ricart (actor), Carles Arquimbau (actor), Eduard Muntada (actor), Àngel Cerdanya (músic i actor), Iban Beltran (ajudant de direcció, versió, selecció musical i músic), Pere Navarro (adaptació lingüística i dicció), Andrés Corchero (moviment), Sebastià Brossa (escenografia), Lionel Spycher (il·luminació), Damien Bazin (so), Francesc Isern (audiovisuals), Lluís Gómez (selecció musical i músic), Sergi Corbera i Josep Iglesias (ajudants d’escenografia).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s