Paradise / Connemara / Renard

Es parla sovint de la necessitat d’atreure nous espectadors al teatre, sobretot joves. Això és magnífic, però, ja que ens hi posem, podríem també pensar en crear espectadors feministes? O, com a mínim, en no reproduir clixés suats, discriminatoris i classistes a escena?

Això treu cap a que en els darrers temps ens hem trobat amb un parell de comèdies a la cartellera (produccions d’entreteniment amb la voluntat, precisament d’apel·lar a nous públics) que no han tremolat a l’hora de fer servir els acudits i els llocs comuns més casposos i posar-los dalt de l’escenari amb la voluntat de fer riure “sense complexos”. Parlem de Paradise, una obra directament dirigida al públic més jove, i La calavera de Connemara, un títol per a tota mena de públic.

Comencem per Paradise. D’entrada tenim un muntatge amb tot un seguit d’intèrprets televisius, protagonistes de la sèrie d’èxit Merlí (no serem nosaltres les que parlem sobre la perspectiva de gènere d’aquest producte, perquè ja s’ha fet molt bé aquí). Això és garantia d’una platea plena de gent jove. Abans de seguir, volem deixar clar que a aquest article no pretenem debatre sobre la prostitució (tema del qual un col·lectiu divers com el nostre té diverses opinions malgrat condemnem absolutament la situació de les dones que sí pateixen explotació sexual) sinó centrar-nos en com aquesta obra la reflecteix. Dit això, què tenim dalt de l’escenari? Doncs un prostíbul sortit d’un món de fantasia en el que una joveníssima prostituta russa és l​’aparent​ mestressa i​ on tots els clients no només tracten de meravella les prostitutes, sinó que a més a més se’ls presenta com a ingenus i enamoradissos a qui, en tot cas, són elles qui podrien enganyar-los. Tenint en compte que al llarg de l’obra s’expliquen tres històries, no es tracta d’una anècdota, sinó de la romantització d’una realitat que —no sempre, però sí en moltíssims casos— inclou tràfic de persones, coaccions, violència… El problema no és que un muntatge per a joves estigui ambientat en un bordell (només faltaria) el problema és que es parla de la prostitució amb frivolitat, amagant voluntàriament que no es garanteix que les dones puguin exercir-la de manera totalment lliure i segura si així ho desitgen, i blanquejant una realitat més crua i complexa. A més, ho fa posant en escena un jove amb diversitat funcional com a recurs còmic (és a dir, que no riem amb ell, sinó d’ell) i intentant salvar la cara amb una escena final suposadament feminista en què unes dones trans es reivindiquen fent ​el símbol feminista amb les mans. Unes dones trans (interpretades per tres homes cis) caricaturitzades, que funcionen com a tòpics i no com a personatges​ i amb una història que cau, de nou, en una romantització suada estil Pretty Woman. ​Tot i que l’obra està dirigida per Oriol Vila i Raquel Salvador, la visió és totalment masculina. Són els homes els protagonistes absoluts de les històries i és el seu suposat humor amb el que representa que hem de riure.

A La calavera de Connemara ens trobem amb un text força anodí que descansa sobre una col·lecció inesgotable d’acudits que alguns podrien qualificar de políticament incorrectes (suposem que això els permet riure de gust sense haver-se de plantejar res més) però que en realitat orbiten al voltant de tres temes ben suats: l’insult a les persones amb diversitat funcional, el masclisme i l’homofòbia (o, perquè tothom ens entengui, la meravellosa i original tríada del “subnormal, puta, maricón”). I algú preguntarà, “què passa, és que ja no es pot fer acudits de res?”. I nosaltres respondrem que el problema no és que no es pugui fer acudits de res, és que sembla que no es poden fer acudits sobre cap altra cosa. ​I preguntarem, també: una obra pot sustentar-se i fer riure únicament a partir d’aquest tipus d’acudits i bones actuacions o ja és hora que fem humor intel·ligent?​

Algú va dir que l’humor s’ha de fer cap a dins i cap a dalt. És molt fàcil riure de qui tothom riu i de qui tothom menysprea, és molt fàcil escriure històries que no es plantegin la imatge que es dóna d’una determinada situació. Només és entreteniment, tant se val, oi? Però no és cert. La ficció que ens envolta afecta la nostra visió del món i construeix realitats. De vegades n’hi ha prou amb pensar una mica més i no quedar-se en el tòpic. Podríem parlar de l’aplaudit Renard o el Llibre de les bèsties del Lliure. Un muntatge per a públic familiar ple de talent i qualitat musical, sí, però que redueix els personatges femenins a una elefanta ingènua i tanoca i una tigressa (ejem) que només fa el paper de novia sexi… És cert que tots els personatges són estripats i estan estereotipats, però de debò a ningú de l’equip li va patinar la tigressa florero (amb lligacama inclosa) que s’apropa als altres personatges masculins en funció de la seva influència i poder?

De vegades cal tenir la valentia de passar d’un text que, malgrat pugui tenir moltes virtuts, va ser escrit en una altra època i no ha sobreviscut bé al pas del temps. D’humor i entreteniment se’n pot fer de moltes maneres, però tirar de repertori no és més que vagància o irresponsabilitat.​

 

Fitxes

Paradise

Dones que participen en aquest muntatge: Raquel Salvador (autora i directora), Elisabet Casanovas (actriu), Astrid Caballero (disseny d’escenografia i atrezzo i regidora), Raquel Salvador (disseny de vestuari i disseny de vídeos promocionals), Ariadna Castedo (producció executiva), Maria Ilicheva (ajudant de producció i sastreria), Sandra Costa (comunicació i premsa), Sherine Marie Lauren Sahbi (assessoria d’imatge) i Noemí Elías Bascuñana (fotografia).

Homes que participen en aquest muntatge:  Oriol Vila (autor i director), Albert Baró, Artur Busquets, Adrian Grösser i Albert Salazar (actors), Damian Edery (il·luminador i cap tècnic), David Solans (disseny i concepte de so i disseny de vídeos promocionals) i Carlos Porta (disseny gràfic).

La calavera de Connemara

Dones que participen en aquest muntatge: Marta Millà (actriu), Míriam Compte (vestuari), Sylvia Kuchinow (il·luminació), Pau Matas (espai sonor), Toni Santos (caracterització), David Climent (Los Corderos) (moviment), Anna Maria Ricart (ajudant de direcció), Maite Pijuan (cap de producció), Raquel Doñoro (producció executiva), Ainhoa Bernaola (regidora), Laura Galofré i Raquel Ibor (construcció escenografia) i Anna Casasayas i Marta Ferrà (premsa).

Homes que participen en aquest muntatge: Martin McDonagh (autor), Pau Gener (traducció i adaptació, sobre idea d’Iván Morales), Iván Morales (direcció), Pol López, Oriol Pla i Xavi Sáez (actors), Marc Salicrú (escenografia), Moi Cuenca (responsable tècnic),  David Valero (estudiant en pràctiques de vestuari), Jaume Feixas (cap tècnic del teatre), Óscar i Carles Hernández Pol (construcció escenografia), David Abrodos (escultura de les calaveres) i David Ruano (fotografia).

Renard o el Llibre de les bèsties

Dones que participen en aquest muntatge: Clara Peya (composició musical i pianista), Queralt Albinyana, Anna Herebia i Laura Aubert (actrius), Laura Clos ‘Closca’ (escenografia), Núria Llunell (vestuari), Sylvia Kuchinow (il·luminació), Íngrid Marín (producció executiva) i Míriam Puntí (ajudant de producció).

Homes que participen en aquest muntatge: Ramon Llull (autor), Marc Rosich (adaptació i direcció), Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals i Robert González (actors), Andreu Gallén (pianista),  Josep Sánchez-Rico (so), Roberto G. Alonso (coreografia), Jordi Andújar (ajudant de direcció), Sergi Corbera (ajudant d’escenografia), Ivan Bouchain (assessor de claqué) i Toni Galmés (il·lustracions).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s