5 demandes de mínims als directors artístics

*Parlarem del bon director artístic perquè també aquesta tasca està masculinitzada. Poques vegades trobem directores artístiques en sales, festivals i demés. Malgrat això volem enviar una abraçada a totes aquelles dones que han accedit a la direcció artística (bé per concurs, bé perquè han creat el projecte elles mateixes). Us seguim de ben a prop!

– Política de passadissos: És una cosa molt de senyors -i de molt senyors- trobar-se entre passadissos, acompanyar-se a la sortida i fer-se un beure o jugar una partida de pòquer i així signar contractes i proposar projectes dels espais que es comparteixen. Això fa que si no ets amiga dels senyors, sigui difícil tenir una oportunitat en aquesta política de passadissos. Així que un bon director artístic deixa els “bisnes” pels despatxos. I el despatx l’aprofita molt: perquè hi convida a tothom i totdon. Les portes es mantenen obertes per rebre i escoltar.

– Les quotes: La paraula quota és polèmica. Entre les vàries integrants d’aquest col·lectiu no ens posem d’acord si estem a favor o en contra, el que està clar que fins al moment, costa trobar festivals o sales en què s’hagi superat un 50% de programació de dones. Així que el bon director artístic es comprometrà a programar més dones. No perquè hagi de complir amb una quota, no perquè hi hagi una llei que ho indiqui sinó perquè hi ha dones bones, dones molt bones en les arts escèniques. Perquè és de justícia que les sales i festivals s’inundin de creadores que tenen molt a dir i molt interessants. I sobretot, veient les crítiques que rep la teva programació per masculinitzada: AUTOCRÍTICA I TRANSFORMACIÓ.

– Mou el cul: Així que si hi ha bones dones creadores, el bon director artístic anirà a veure-les. Perquè els bons directors artístics no només tenen els despatxos oberts sinó que surten a altres sales, festivals i espais per conèixer noves creadores o velles creadores que encara no coneixen. El bon director artístic mou el cul.

– Responsabilitat davant el diner públic. Repartim la feina i donem oportunitats: VOLEM CÀSTINGS: (Als teatres públics hauria de ser obligatori, als que no ho són, tenint en compte que tots reben subvencions públiques, en la seva mesura també s’hauria d’aplicar) tots teniu els vostres actors i actrius fetitxes, però tenim un país ple de bons i bones intèrprets que no tenen possibilitat de formar part de les produccions pròpies dels teatres perquè els papers estan donats a dit o bé en càstings tancats. Volem càstings oberts.

– Risc i teatre per a totes: Si no superem la por de programar teatre fora d’allò mainstream no donem oportunitats ni als nous llenguatges ni a la investigació teatral. Si les companyies i creadores saben que no seran programades si surten d’allò tradicional, enquistem el teatre i allunyem el públic de noves formes enriquidores i necessàries per avançar en les arts escèniques. D’altra banda, des de la direcció artística també cal fer el possible perquè la cultura deixi de ser només per les elits. Teatre popular, i això no fa referència al tipus d’espectacles, sinó a les facilitats de la gent per accedir-hi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s