El Metge de Lampedusa

En Xicu Masó i el seu equip (…) posen en la boca d’un actor blanc d’un país ric en un teatre de públic sobretot de classe mitjana-alta tot d’experiències reals de la gent oblidada i maltractada pel nostre món capitalista i racista i, evidentment, masclista.

 

Últimament, en aquest dies convulsos, cometem l‘error de comparar les causes com si unes fossin més legítimes que d’altres. Una lluita desacredita l’altra? En absolut. Les lluites justes es retroalimenten. Si es vol un canvi d’arrel, si de veritat es vol fonamentar un nou sistema, totes les causes estaran interconnectades.

La grandiosa Angela Davis diu que el feminisme ha de ser antiracista i anticapitalista. Nosaltres també ho creiem. No concebem un feminisme que no sigui transversal i amb això ens hem d’aturar i fer una mica d’autocrítica. Sense donar més informació de la nostra identitat (encara que sabem que us en moriu de ganes) us direm que entre nosaltres no hi ha cap dona racialitzada, primer error alhora de voler generar un discurs inclusiu. Error fatal, de fet. Des d’aquí us demanem disculpes. Teniu oberta la nostra plataforma per a qualsevol cosa que necessiteu.

Ara anem a la crítica.

El Mege de Lampedusa és una adaptació d’Anna Maria Ricart del llibre de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo “Lacrime di sale”. En ell es parla de les experiències reals de Bartolo, metge de l’illa de Lampedusa, que ha dedicat la seva vida a fer de metge dels refugiats que arriben a Europa. Un testimoni brutal, colpidor i molt humà d’una de les tragèdies més grans de la història de la humanitat. I sí, la tenim aquí a la vora i seguim sense voler trobar-hi solució. Ja sabeu, #ShamEurope. L’obra és fantàstica i us animem a anar-la a veure.

Sí, us estem recomanant una obra dirigida (Miquel Gorriz) i interpretada (Xicu Masó) per un home. No és cap error i ens expliquem.

L’obra té un objectiu clar, i ens atrevim a dir-ho sense consultar amb l’equip: donar veu a les persones no privilegiades des del privilegi. Molts cops els homes ens pregunten (bé, no gaires, de fet hauríem de dir “els pocs cops que…” però serem generoses) què poden fer ells per a col·laborar amb el feminisme. Aquí teniu una resposta clara: utilitzar les plataformes de privilegi per exposar les veus silenciades de les dones.

En Xicu Masó i el seu equip fan aquesta feina i se’n surten amb nota des d’una generositat que esgarrifa. Posen en la boca d’un actor blanc d’un país ric en un teatre de públic sobretot de classe mitjana-alta tot d’experiències reals de la gent oblidada i maltractada pel nostre món capitalista i racista i, evidentment, masclista.

Aquest relat del terror està explicat per un metge, però especialment per un ginecòleg. Aquest petit gran detall és el que dóna a l’espectacle la profunditat necessària, perquè no només no oblida les dones (com taaaantes obres de teatre sobre tragèdies humanes on només ho passen malament els pobret homenots) sinó que els hi dóna el lloc que es mereixen: són les grans oblidades i les grans supervivents.

Hi ha moltes frases de l’espectacle que et deixen glaçada, una d’elles és quan diu que totes les dones que arriben a Lampedusa (després de passar per les pitjors condicions imaginables) han estat violades. Ell ho diu, un home, totes. Totes i cadascuna de les seves pacients. A més, moltes d’elles arriben embarassades pels seus violadors i d’altres medicades amb fàrmacs terribles per a que no tinguin fills i poder prostituir-les immediatament pels traficants al arribar a Europa.

És el fet que ho digui un home que deixa glaçada la platea. Perquè amics i amigues, a un home, ens el creiem. A les dones? No pas. Per molt que no ens cansem de denunciar-ho.

Pel cas Harvey Weinstein hem necessitat un exèrcit de dones (moltes d’elles famoses i influents) per a que els testimonis comencessin a tenir-se en compte. En canvi, un home (1!!!) denuncia que Kevin Spacey va assetjar-lo i que s’aturi el món i prou quarta temporada de House of Cards. La filla de Woody Allen denuncia assetjaments durant anys per part del seu pare i aquí no ha passat res. Això és el privilegi. Blanco y en botella, que n’hi diuen.

Així que això va d’homes blancs i rics que parlen de persones negres i pobres, i especialment de dones negres i pobres. I utilitzen la tribuna del privilegi per denunciar allò que moltes portem segles i segles denunciant però com parlem des de l’opressió hem estat silenciades, qüestionades i menyspreades.

Així, sí. El teatre o és feminista, antiracista, anticapitalista… o no és.

 

P.D. Això sí, us falten dones a l’equip!

 

Fitxa

Dones que participen en aquest muntatge: Anna Maria Ricart (dramatúrgia), CarmePuigdevalliPlantéS (vestuari), Lidia Tilotta (coautora de Lacrime di Sale).

Homes que participen en aquest muntatge: Xicu Masó (actor), Miquel Gorriz (director), Lluís Nadal (Koko) (escenografia), Ángel Puertas i August Viladomat (il·luminació), Marc Paneque (so), Esteve Molero (ajudant de direcció), Arnau Nadal (producció executiva), Felipe Mena (fotografia), Petro Bartolo (coautor de Lacrime di Sale).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s