Veu Convidada: Idees sobre dramatúrgia feminista

La dramatúrgia feminista existeix. I se’n parla poc.

Aquest any he estrenat dues peces de creació amb dramatúrgia feminista: la primera, amb Les Impuxibles, sobre violència sexual: AÜC. La segona, MÀTRIA sobre un tiet assassinat pels franquistes i les dones de la meva família. Després d’aquestes dues experiències m’agradaria explicar un parell d’idees sobre dramatúrgia feminista:

La dramatúrgia feminista té el repte de batallar contra el poder. El món escènic, com ens ha demostrat Dona’m Escena durant aquest any és absolutament patriarcal. ABSOLUTAMENT. Qui té el poder, qui pren les decisions, qui fa crítica, qui té els diners per produir són cis-homes i, si m’ho permeteu, cis-homes amb conductes obertament patriarcals. Així que ells són el gran repte/obstacle.

No és moco de pavo, ells tenen el poder perquè tu puguis accedir als escenaris. Per això si vols fer una creació feminista t’has d’armar d’eines per esquivar i driblar aquest poder patriarcal i poder tirar endavant les teves creacions. Perquè ho volen posar molt difícil:

Perquè aixequen una cella quan dius que ets feminista: de fet, en un tribunal format tot per cis-homes, que decideixen si et donen diners o no per tirar endavant un projecte, un d’ells et demana si faràs demagògia… i tu penses si quan ell va dirigir Hamlet es va preguntar si era demagog… (per cert, quants Hamlets més haurem de veure… de debò, quantes lectures més pot tenir un Hamlet???)

Perquè et venen a donar lliçons sobre com has de tractar el teu projecte: tu ets jove i ells tenen experiència i resulta que ets massa violenta i hauries de ser més poètica perquè s’espera que el teu cervell (de dona) estigui moblat amb unicorns que caguen purpurina rosa…

(per cert, petit apunt sobre joventut… tinc 35 anys, la frase estrella és “és una directora jove, aprendrà”… Àlex Rigola va dirigir el Teatre Lliure amb 34 anys, Julio Manrique va dirigir el Teatre Romea amb 37 anys, d’aquí a dos anys em proposaran dirigir un teatre o encara seré massa jove?).

Perquè reps crítiques, que “volen ser artístiques” però que en realitat són correccions al teu discurs: ai, el camp de batalla de lo artístic… en el món escènic totes les discussions s’acaben amb “no m’interessa, és una qüestió de sensibilitat artística”. I així no es programen autores ni directores perquè la seva sensibilitat no interessa, no perquè siguin dones. Permeteu-me que ho posi en dubte.

És important entendre que en una dramatúrgia feminista les decisions a escena són polítiques i llegir-les només des del terreny artístic pretén desactivar aquesta opció política.

Perquè tractes “temes de dones” -des del feminisme-, ergo, no ets universal, ets parcial: Posar cinc intèrprets dones sobre un escenari automàticament converteix la peça en un espectacle per a dones. Jo em demano, In Memoriam és una peça amb sis homes. Algú ha pensat que és una peça parcial? NO, perquè són homes i els homes tenen dret a ser universals. Les dones som anecdòtiques. 

La dramatúrgia feminista no necessita un cis-home a escena per tractar temes universals. La universalitat s’adreça des d’altres punts de vista: això sí, ensenya un universal una mica menys èpic. Com deia  l’escriptor afroamericà James Baldwin sobre la història als EEUU: “La història dels negres a Amèrica és la història d’Amèrica. I no és una història bonica”. Explicar la versió no privilegiada del món assenyala i denuncia l’abús de poder. I el poder no ho vol això.

Per exemple, amb AÜC, a cada entrevista amb premsa sempre es repetia una mateixa pregunta: què diran els homes quan vegin la peça? Demanem-nos perquè coi ha de ser rellevant el que opinin els homes. Perquè ha de ser “la pregunta”.

Us dic jo que la realitat és que pocs cis-homes han vingut a veure una peça que posa en dubte la seva figura de poder. (Figures de poder com, per exemple, Harvey Weinsten… un saludo pa los Harvey Weinsteins catalans que estigueu llegint això: no quedareu impunes).

El segon gran repte que té la dramatúrgia feminista és generar nous relats més enllà del relat patriarcal. Tenim un repte important perquè el relat patriarcal el portem dins, ben endins. Has de fer-te moltes preguntes que tenen a veure amb la teva identitat, amb les relacions amb el món.

És important afegir que el relat que no és feminista és un relat patriarcal sempre. No hi ha equidistàncies possibles. No n’hi han. Em sap greu si li trenco el cor a algú però davant una agressió no hi ha equidistància possible. La igualtat no existeix en un món desigual i afirmant que volem la igualtat quedem curtes i estem faltant al respecte a persones que viuen/vivim realitats adverses. Tornant a Hamlet, per exemple, (anem a provar d’afegir una lectura més, va…), si no revises la brutalitat masclista del tractament de les dones en l’obra, estàs legitimant la seva agressió.

Posar en dubte el relat patriarcal significa buscar nous relats, també nous codis i nous símbols i per això, la dramatúrgia feminista és possiblement l’únic lloc genuí des d’on trobar noves formes escèniques. La resta estan gastades. Les històries de cis-homes blancs, dirigides i escrites per cis-homes blancs s’usen des de la Grècia Antiga.

Han passat mooooolts anys. Són els relats de tota la vida, de totes les nostres vides, literalment! Els teatres catalans segueixen plens d’aquests relats… I la resta on som? La meitat de la programació, com a mínim, no ens hauria de representar a la resta? -com a mínim! sinó el 100% per equilibrar!-.

Per últim m’agradaria dir que els cis-homes no feu/ podeu fer dramatúrgia feminista. No sé si això us trenca el cor a algú però és així. Tinc grans amics aliats del feminisme de qui valoro molt el seu suport i la seva aportació al món: feu un món millor. Però, com a aliats feministes, espero que estareu d’acord amb mi quan dic que no feu dramatúrgies feministes.  Ja hi ha hagut prou relats en el món escènic que us han posat a vosaltres en el centre del discurs i que renunciar als vostres privilegis és la primera passa per fer una societat més justa i plural. Els que no ho cregueu, doncs bé, ens trobarem en la batalla…

Carla Rovira Pitarch, actriu, creadora i gallina

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s