La noia de la làmpada

Ja hem parlat abans sobre el fet que, al teatre, sempre acostumen a ser els homes les entitats de representació universal, cosa que ens relega a nosaltres, les dones, a veure’ns representades en escena com les esposes, les mares o les tietes de, imaginades i modelades per autors i dramaturgs homes.

Per això, la temporada passada reivindicàvem que si algun teatre volgués de veritat posar les dones en primer terme, el que caldria seria que les posés en el paper de creadores, com a dramaturgues i directores. I això és el que està fent en aquests moments (i malauradament encara cal celebrar aquestes excepcions) la Sala Flyhard. La noia de la làmpada no només és una història protagonitzada per una dona, que tracta sobre com ens afecta la maternitat, sinó que també està creada des del punt de vista d’una dona directora i dramaturga, la Marta Aran.

La noia de la làmpada planteja una història interessant i carregada de contradiccions amb personatges femenins que difícilment veiem dalt dels escenaris. Dones ambicioses, dones que han pogut accedir a llocs de poder i no els espanta, dones independents que no fan de la fragilitat ni un arma ni una virtut, dones amb, fins i tot, mala baba. Éssers terrenals i no celestials, com tan sovint els agrada als dramaturgs dibuixar les dones.

La pregunta més important que planteja La noia de la làmpada és: quines conseqüències té, a nivell professional, un embaràs? Si pregunteu al vostre entorn estem convençudes que us explicaran històries de terror. Quedar-se embarassada en aquest país encara comporta perill d’acomiadament o, el que és encara pitjor, d’assetjament laboral. Però, sobretot, un embaràs difícilment no serà un fre en la carrera professional d’una dona, i això no només es deu a un sistema empresarial ancorat al segle XIX, sinó també a una idea de la criança que penalitza la dona perquè, ja se sap, a l’hora de cuidar un nadó, els homes i les dones no poden compartir la feina a parts iguals. Els nadons (i els fills en general) són cosa de dones. En la maternitat veiem reflectides les tasques de reproducció: totes aquelles tasques que ens són naturalitzades a les dones i que, per naturalitzades sembla que no es puguin posar en qüestió. Per això aplaudim aquesta decisió. Més interessant és encara que parli de maternitat una dona que es dedica al teatre. No oblidem que no en parlem mai d’això. Les dones que treballen en teatre també s’embarassen i també el fet d’estar embarassades i dedicar-se a la criança té repercussions per elles. Però d’això, si de cas, ja en parlarem en un altre moment.

Però potser el més interessant del text de Marta Aran, i l’aposta més arriscada d’un muntatge que fuig de l’autocomplaença, és com la protagonista afronta la pròpia maternitat. Perquè no estem davant d’una dona que vol ser mare, sinó d’una dona que s’hi ha trobat i que s’adona que no viu aquest procés com li han venut socialment. L’Alba no volia ser mare i, en seguir endavant amb l’embaràs, empesa tant per la seva parella com per aquesta idea que “totes” hem nascut per ser mares, se sent asfixiada, obligada a renunciar a tots els altres aspectes de la seva vida i relegada únicament a ser “una dona embarassada”, una dona “malalta”. Cal aplaudir la cruesa i la normalitat amb que el personatge de l’Alba posa sobre la taula aquest tema, una normalitat que contribueix a la visibilització d’idees que, malgrat no ser majoritàries, existeixen i no tenen res de dolent.

Una de les funcions del teatre és la creació de models de realitat i realitats alternatives en les que ens podem sentir reflectides o amb les que podem identificar-nos. L’absència de diversitat en els personatges femenins ens roba a les dones aquests models que ens empoderen i ens fan sentir-nos menys estranyes. Per això calen més obres com La noia de la làmpada i més models de dona sobre els escenaris amb discursos que se surtin d’allò socialment acceptat.

 

Fitxa

Dones que participen en aquest muntatge: Marta Aran (dramatúrgia i direcció) Muguet Franc (ajudant de direcció), Lara Díez, Marta Vila i Andrea Portella (actrius), Laura Clos “Closca” (escenografia), Adriana Parra (vestuari), Roser Blanch (imatge i producció executiva) i Clara Cols (producció executiva).

Homes que participen en aquest muntatge: Guillem Motos (ajudant de direcció), Oriol Casals (actor), Sergi Corbera (escenografia), Pau Gómez (construcció escenografia), Xavi Gardés (disseny d’il·luminació, espai sonor i cap de sala) i Sergio Matamala (producció executiva).

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s