Don Joan

La primera crítica de la temporada, per molt que estigui centrada en Don Joan, volem que englobi una mica la programació d’enguany, on les dones hi sortim tan malparades. (A la nostra secció del bloc “Radiografia” teniu les gràfiques del terror.)

 

En aquesta temporada hi veiem grans noms d’homes. Grans mites de la modernitat (com diu el programa de de Don Joan). Una modernitat, que evidentment, ha silenciat les dones reiteradament i que no té cap intenció de compensar-ho, més aviat segueix generant els mateixos discursos hegemònics: l’home (el mascle) com a exemple per a la descripció de la condició humana. L’home com a exemple de tot. Moby Dick, Art, Calígula, Èdip, Cyrano, Don Joan, Frankenstein… Els grans noms de la temporada, homes. Els directors, homes. Els dramaturgs, homes.  

Doncs la veritat, n’estem fins el CONY i ho posem en majúscules i en negreta perquè no hi ha manera, nois. No hi ha manera. Les poques dones protagonistes, les poques que poden definir un discurs des de l’opressió, estan dirigides en grandíssima majoria per també – sorpresa – homes. De què ens serveix, doncs? Això és millor que res? Doncs potser no, potser hem arribat al punt que fins i tot res és millor que això.

Sabeu què passa? Que les obres (clàssiques o no) protagonitzades per homes – i on la dona queda relegada a un accessori dramatúrgic – poden estar molt bé, però quan portes tota la vida escoltant com la modernitat i la complexitat humana es confecciona al voltant de l’home doncs comences a pensar que ni és modernitat ni és complexitat humana: és un discurs esbiaixat de la realitat. I no volem que ens enganyeu més.

Però parlem de Don Joan.

Vivim en un món on ser llibertí només s’ha acceptat – i s’accepta – en els homes, les dones encara patim molt més el pes del puritanisme. On el discurs sobre la llibertat sexual va molt més enllà de la fidelitat, on el constructe de l’amor romàntic cada cop és més caduc, on els esquemes antics de relacions sexuals i afectives ja se’ns fan asfixiants.

Hi ha teca, no? Sobretot per parlar-ho en una obra on – diuen- es qüestiona la hipocresia de la moral, catòlica o no.

Doncs per a nosaltres l’obra de Molière ha quedat ben antiga perquè el punt de vista ja és erroni: un Don Joan, un llibertí, a la nostra societat no se’l castiga, se’l premia.

Per molt que al programa de i a les entrevistes vulguin deixar clar que el mite de Don Joan és miserable, patètic i odiós no ho vam veure gaire clar en el muntatge i ens sona més a justificació que a una altra cosa.

Tornem a caure en el gran error de les actualitzacions superficials dels clàssics. Ajustar el vocabulari a la nostra contemporaneitat, posar els Rolling Stones i un vestuari actual no farà els personatges més moderns, els deixarà perduts en un temps indefinit i amb tot d’inversemblances que poden fer allunyar encara més a l’espectador. Reforça tòpics i arquetips que ja no hauríem de veure normalitzats en un món del s.XXI. Les versions de clàssics tan delicats s’han de fer a consciència i amb voluntat de discurs (de què voleu parlar exactament). I creieu-nos, si els personatges femenins d’una obra “interessant” han quedat obsolets ni l’obra és tan interessant ni val la pena fer-la.

Julio Manrique diu en aquesta entrevista que a les dones intel·ligents “algú com Don Joan fa molta mandra”, només a les intel·ligents? les tontes cauen com mosques?

Doncs no va d’això, Julio, t’ho expliquem: va de que a les dones ens eduquen per “estimar” aquest tipus de personatges, els canalles, els maltractadors (siguis intel·ligent o no) i que això no només és molt perjudicial per a les dones sinó que també les mata. Per a nosaltres Don Joan és una xacra, un càncer, i no ens ho podem prendre a la lleugera. Això no va d’eleccions individuals i de persones llestes o tontes, va de que si vols fer una obra sobre el rebuig a la masculinitat tòxica que pot transmetre Don Joan no fas la versió de Molière. I sobretot no fas una versió tan ambigua. I menys encara fas un cartell on hi surt el protagonista amb somriure sexy i menjant unes calces vermelles. 

I per acabar, estem fartes de ser utilitzades a la ficció (i a la realitat!) per a redimir els vostres pecats. No volem ser les dones pures i innocents que han de salvar el Don Joan que porteu a dins. A nosaltres també ens agrada el sexe i la llibertat i hem après a  lluitar contra la moral conservadora i el puritanisme sense fer mal a ningú. Així que redimiu-vos sols, però redimiu-vos bé: menys hipocresia i més feminisme.

 

 

 

Fitxa:

  • Dones que participen en aquest muntatge: Sandra Monclús (actriu, adaptació, ajudant de direcció), Anna Azcona (actriu), Nausicaa Bonnin (actriu), Cristina Genebat (traducció, adaptació), Maria Armengol (vestuari), Mar Orfila (audiovisuals/espai sonor), Paula Ayuso (caracterització), Nuria Legarda (moviment), Nene Fernández (realització vestuari), Motse Llussà i Fiona Rycroft (veus en off), Anna Casasayas i Marta Ferrà (premsa), Clara Peluffo (ajudant de vestuari), Jacqueline Netter (ajudant escenografia)
  • Homes que participen en aquest muntatge: David Selvas (director, adaptació), Julio Manrique (actor), Manel Sans (actor), Lluís Marco (actor), Javi Beltrán (actor), Jordi Collet (actor), Sergi Pompermayer (adaptació), Max Glaenzel (escenografia), Mingo Albir (il·luminació), Lucas Ariel Vallejos (disseny de so), Carlos Hernández “Xarli” / Arnau Planchart (caps tècnics), Roger Muñoz (cap tècnic del teatre), Felipe Mena (fotografia de l’espectacle), David Ruano (fotografia del cartell), Carlos Hernández “Xarli” i Óscar Hernández “Huevo” (construcció de l’escenografia), José Iglesias (ajudant escenografia)

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s