Les pedres sempre es tiren a cara coberta

El 8 de març d’aquest any Dona’m Escena va sortir a la llum, i abans de vacances volíem compartir la nostra valoració amb vosaltres. Han estat cinc mesos de feina i estem molt contentes d’allò que hem aportat i també d’allò que hem atiat, que fet i fet estem aquí per encendre la metxa.

Ser feminista és una feinada, és cansat i comporta constants qüestionaments, mansplainings, crítiques (de les constructives però sobretot de les que no), i atacs. Perquè veure en perill o destapats els propis privilegis, o veure com algú evidencia les teves conductes masclistes, espanta, molesta, irrita…; la millor defensa és un bon atac, i les represàlies quan són en mans del poder, poden ser perilloses.

Des del primer dia ens hem trobat amb tot el repertori de manual de reaccions davant el feminisme:

  • DESACREDITACIÓ: “com volen tenir legitimitat si no signen els articles?” deia algú a la sortida d’un teatre…
  • POR A L’AUTONOMIA FEMINISTA i al relat de dones sense veu masculina: missatge hores després d’engegar el bloc: “Suposo que també deixareu entrar homes al col·lectiu, oi?”.
  • QÜESTIONAMENT: Missatges de directors que volien debatre la nostra crítica al seu espectacle. Quan hem vist que algú demani explicacions per una crítica o posar-la a debat?
  • CONDESCENDÈNCIA I MANSPLAINING: missatges de directors que ens aconsellaven, amb totes les congratulacions pertinents, com havíem de fer les coses perquè el nostre treball fos més rigorós…, acceptem i agraïm consells, però també sabem com de fàcil és donar lliçons al feminisme.

Algú s’imagina tot això a un bloc de crítica teatral de qualsevol altra índole? L’excepcionalitat amb què ens permetem atacar el feminisme és esperpèntica! I sovint perversament amagada rere un afalac…de vegades perquè la persona que qüestiona no és ni conscient de la naturalesa masclista del que fa, i de vegades perquè si ataquem amb un somriure, l’operació de maquillatge funciona…

Tot i així, no ens podem queixar, també (i sobretot) hem rebut molts agraïments, felicitacions, peticions per col·laborar, i ens han escrit de mitjans diversos, grups d’estudi, organitzacions, etc per entrevistar-nos . Davant les peticions que implicaven desvetllar la nostra identitat, la nostra resposta sempre ha estat que, pel moment, seguirem amb el passamuntanyes.

I per què no diem qui som? Per què si ens volen fer reportatges o ens volen dur a xerrades no ens destapem d’una vegada? Per què si estem tenint repercussió no en traiem profit? Per una banda, i encara que en aquest món del teatre (el festival de l’ego) sigui molt estrany, tot això ho fem per una causa, i no necessitem distincions ni protagonismes, estem ja contentes si se’ns sent… Per la mateixa raó vam decidir no signar per separat els articles, sinó fer-ho sempre en nom de Dona’m Escena, perquè volem representar un col·lectiu i ho farem en col·lectiu, sense donar lloc als individualismes.

Vaaal, sí, tot això és molt bonic però no cola com a única raó, oi?

No, no l’és, n’hi ha algunes més i parlarem de la que ens porta al títol de l’entrada: les pedres, el poder i les cares cobertes.

El poder té polla, ja ho sabem (blanca, adulta, cishetero i de classe alta per norma general); el seu àmbit de control arriba a tot arreu, i nosaltres no ens en lliurem. Estem tocant fibra sensible, sí, i la hi estem tocant al poder, en abstracte i en concret, a l’heteropatriarcat en abstracte i a directors, dramaturgs, teatres, festivals, institucions, crítics i companyies, en concret. I ens encanta. I ho seguirem fent. Però això té un perill, en som conscients, no som tontes…

Quan les represàlies provenen del poder, sovint cal tapar-se la cara, no per covardia, sinó per intel·ligència, perquè qui ostenta el poder et pot castigar si no vigiles, i sempre és millor molestar sense rebre danys. A les manis les pedres les tirem a cara coberta perquè sinó ho tenen molt més fàcil per represaliar-nos, i aquestes pedres feministes també ens cal, almenys de moment, tirar-les tapades.

Podríem rebre laboralment, sí, i segurament tothom n’és conscient; i tota la llista de reaccions davant el feminisme que trobeu més amunt, ens arribarien, a més, a tall personal i amb possibles conseqüències laborals. De moment preferim no perdre llocs de treball (ni d’actuals ni de possibles futurs), però algun dia sortirem de l’armari, potser quan guanyem, potser abans, ens destaparem la cara, i veureu el nostre somriure.

Amb tot això, reconeixem-ho, ens agrada mantenir el misteri…quantes som? Dues o un exèrcit? Quines edats tenim? De quins àmbits teatrals venim? Som directores? Maquinistes? Actrius? Acomodadores? Som unes pelacanyes que no coneix ningú o som d’aquella gent que consideraríeu “important”? 🙂

Bon estiu, nosaltres descansarem una mica…

Anuncis

One thought on “Les pedres sempre es tiren a cara coberta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s