El semàfor del Grec

La inauguració de la passada edició del Festival Grec ens va deixar amb les mandíbules desencaixades. Tant, que vam sentir la necessitat de parlar-ne gairebé passat un any. Malauradament, les mateixes preguntes que ens vam fer amb Les Bruixes de Salem, s’han repetit enguany amb algunes de les obres: per què calia fer aquest muntatge? Per què no hi veuen el masclisme?

Hem de dir, això sí, que també hi ha hagut molts muntatges que ens han entusiasmat per la seva mirada crítica i la seva perspectiva de gènere. Aquí teniu el nostre particular semàfor del Grec:

 

Paraules encadenades

El text de Jordi Galceran s’endú el premi al text masclista, sexista i homòfob del Grec. A més, demostra la vagància d’un autor que, a l’hora de dibuixar personatges, s’aferra a estereotips rancis sense molestar-se ni cinc minuts en buscar-los fons. Realment calia tornar-lo a estrenar? Tenim molt clar que no. Crítica completa AQUÍ.

Beware of pity

Segurament ha estat un dels espectacles més aplaudits del Grec. La posada en escena s’ho mereix. El text també? Entenem que la companyia s’ha cenyit al text original i que l’única adaptació que n’ha fet és per poder-lo pujar a l’escenari; que el protagonisme masculí hi és perquè critica la societat d’una època en què les dones quedaven (encara més) relegades en segon terme, sí… però és que, a més, la mirada és totalment masculina. El muntatge manté el narrador (formalment de manera impecable, cal dir-ho) i, per tant, és la seva versió dels fets l’única que tenim durant tota l’obra. La mirada sobre els personatges femenins fa feredat: es redueixen a la guapa, la cega esquerpa i la protagonista, una jove “esguerrada”. I aquí és on el muntatge més patina amb les ulleres liles: ens presenten l’Edith com una jove manipuladora, histèrica, obsessionada amb l’oficial Hofmiller i disposada a viure només si ell “correspon el seu amor”. On és la crítica a la societat, aquí, que pugui justificar-ho? Però tornem a l’inici, calia triar un text de mirada exclusivament masculina i ple de moralina? I, en cas de fer-lo, ha de prevaldre l’exhibició en la posada en escena de l’ús de la veu narrativa per davant d’una versió on puguem tenir una nova mirada dels personatges femenins?

Tender Napalm

Posada en escena magnífica, preciosa, però que patina en un parell o tres d’escenes amb tòpics suats que descol·loquen totalment en un text i un muntatge com aquest: ell de farra, ella llegint una novel·la romàntica; ella vol ser la reina del ball, ell… Mandra, oi? El premi se l’endú, però, una escena de ‘gordofòbia’ que no sabem si busca fer riure (per sort, quan hi vam anar ningú va fer-ho), però que no només està totalment fora de lloc sinó que a més a més no té cap mena d’importància ni per a la trama ni per al personatge i es podria haver eliminat perfectament. Sixtos, encara hi sou a temps abans de fer temporada. Visca els cossos no normatius, coi!

Aüc

Imprescindible. Sis dones parlant de dones. Sis dones donant un bon cop de puny a l’estómac. Un muntatge valent no pel tema que tracta, sinó per com ho fa. Aprofundeix de manera brutal en la violència sexual i en el que ens suposa a les dones que ens arriba d’una manera sincera perquè s’han atrevit a fer un retorn honest amb allò que elles pensen, senten, creuen i han viscut sense fer pornografia emocional. Gràcies. Crítica completa AQUÍ.

Clean City

És un dels nostres muntatges preferits del Grec: hi ha crítica al racisme i a la discriminació de gènere i classe. Dóna veu a les invisibles de les invisibles: dones, immigrades i treballadores de la neteja. Cinc dones lluitadores, rebels, intel·ligents, valentes, amb un gran caràcter, personalitat i sentit de l’humor. En volem més!

Ventura

És l’exemple de com, a través de personatges i actituds masclistes o dones que abaixen el cap, es pot mostrar una realitat amb la qual es vol ser crític. Cristina Clemente mostra amb encert el que durant anys han hagut de patir les dones en l’àmbit familiar. Escena especialment colpidora, claustrofòbica i angoixant entre germans que mostra l’opressió familiar i com les parets poden arribar a caure’ns a sobre amb l’obligació de dedicar-nos a les cures i quedar relegades únicament a les tasques domèstiques.

Un tret al cap

Cal aplaudir quan toca i Pau Miró ha escrit una obra on de tòpic suat sobre les dones no n’hi ha ni un. El conflicte principal és el laboral i es parla de periodisme, literatura, història, precarietat, lloguers, drogues o sexe a través de tres dones de generacions diferents. Són independents, fortes i de caràcter, malgrat mostrar els seus conflictes, inseguretats i debilitats (com té tothom, vaja). Ens encanta imaginar el personatge de l’Imma Colomer entaforant sorra a la boca dels nens que molestaven la seva germana.