Aüc

Avui toca parlar d’ “Aüc, el so de les esquerdes”, i ens costarà una mica poder aplaudir aquest muntatge com es mereix de manera escarida.

Aüc, aquest udol que sense cridar (i a això li volem donar la importància que mereix, perquè és molt difícil parlar d’això sense cridar -que s’entengui el sentit figurat-) ens mira als ulls i ens parla de coses tan fotudes i incòmodes però necessàries des de la sinceritat i valentia més plenes.

I és que es tracta d’un muntatge valent no pel tema que tracta, sinó per com ho fa; perquè, en el fons, posar a escena la violència sexual hauria (hauria, oi?) d’assegurar que ni el més matxirulo et podrà replicar… qui s’atreviria a qüestionar la denúncia de violacions (a dones adultes i a nenes)?

És un muntatge valent perquè aprofundeix de manera brutal en aquesta merda i en el que ens suposa a les dones. I ens arriba d’una manera tan sincera perquè s’han atrevit a fer un procés que no només les interpel·lava en tant que dones, sinó que finalitza amb el retorn honest del que elles pensen, senten, creuen i han viscut, i sense fer pornografia emocional.

És valent perquè no es queda en la superfície, perquè podem dir que si ens violen no és culpa nostra encara que portem minifaldilla, però elles han anat més al fons, i ens han parlat de manera brutal de qüestions potser inconfessables.

Parlar de que et fa por pensar que has lubricat mentre et violaven i que això potser vol dir que t’agradava és parlar profundament de la culpabilització, i això ens travessa. Posar sobre la taula els mecanismes que engeguem quan fem de les agredides una alteritat mentre la majoria de nosaltres ho hem estat, ens posa en escac. Veure com les intèrprets parlen des d’elles mateixes i ens expliquen les seves contradiccions amb l’espectacle, ens arriba. I escoltar com les actrius ens diuen que han après coses que les han canviat i que abans potser ni es plantejaven, les fa humils i més germanes, i així ens hi apropa.

Una altra de les grandeses de l’espectacle és la relació simbiòtica entre paraula i cos (i espai sonor, que ho acaba d’arrodonir), perquè quan ens agredeixen ho vivim amb el cos, i en aquest espectacle és també amb els seus cossos, que ens fan arribar; les sensacions que patim s’expliquen soles amb uns moviments que ho reflecteixen a la (dura i esgarrifosa) perfecció, que sempre segueixen les tan dures i justes paraules. I gràcies per la duresa, que el teatre també ha de servir per fotre’ns hòsties.

De les escenes més fines que té l’espectacle és el final, on les intèrprets es queden en pau, però no en pau amb la violència, amb els violadors, o amb el patriarcat (i menys mal, perquè estem en guerra bruta i injusta i, companyes, sense justícia no hi ha pau), sinó en pau amb elles mateixes, amb la seva valentia, amb la seva no-culpabilitat, amb el seu empoderament, amb elles, amb tu, amb nosaltres.

Però perquè no sigui dit, serem estrictes. Potser ens falten dues coses. Potser ens agradaria que s’ho posessin més difícil i arribessin a parlar de les agressions de més baixa intensitat però tant quotidianes que potser sí que alguns matxitos s’atrevirien a replicar. Però també entenem que aquest seria un altre espectacle. La segona és que ens hagués agradat que no tots els cossos fossin normatius, perquè (tot i que és obvi i hauria d’estar assumit) quan diem que les agressions les patim totes, és de debò, TOTES, no només les dones amb cossos que es consideren bonics segons els estàndards de bellesa.

Un espectacle molt necessari per als homes, no perquè els hagi de fer saber que la violència sexual existeix (que, per cert, estaria bé que ja ho sabessin) sinó perquè si per un segon els travessa alguna de les sensacions que tenim quan la patim, la feina ja estarà feta. Però, sobretot, sobretot, per les dones, perquè et fa sentir menys sola, perquè reconeix el teu dolor, el fa universal, i li posa el gest, el so i la paraula.

6 dones parlant de dones, 6 dones donant un cop de puny als estómacs en el marc del Festival Grec, no és pas poca cosa. Gràcies Carla Rovira, gràcies Impuxibles!

 

Fitxa:

  • Dones que participen en aquest muntatge: Ariadna Peya (intèrpret, coreografia, codirecció), Clara Peya (intèrpret, música, codirecció), Júlia Barceló (intèrpret), Olga Lladó (intèrpret) i Maria Salarich (intèrpret), Carla Rovira (text, dramatúrgia i codirecció), Gràcia Camps (ajudantia de direcció, producció i distribució), Sarah Bernardy (escenografia), Núria Llunell (vestuari), Marta Mariñas (assessorament), Glòria Casas (assessorament) i Abril Frías (assessorament i veu en off), Elena Gisbert (comunicació), Arantza López (assessorament artístic).
  • Homes que participen en aquest muntatge: Jordi Berch (Disseny de la il·luminació), Josep Sánchez-Rico (Disseny de so), Kiku Piñol (fotografia).

 

19424002_1708907725816614_7839916892041069740_n

Anuncis

One thought on “Aüc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s