Nom de dona, relat masculí

La Trilogia de la Imperfecció ha acabat esdevenint un experiment escènic del seu director, Raimon Molins, que ha decidit deixar les dones en un segon pla i donar tot el protagonisme a les projeccions.

La radiografia que Dona’m escena vam publicar fa tres setmanes constata que tant l’autoria com la direcció (87% homes, 13% dones) són encara dos camps hostils per a les dones. Tot i que l’anàlisi partia de 14 obres del mes de maig, resulta un clar indicador del que succeeix durant tota la temporada. L’any passat, desenes de professionals del sector signaven un manifest que denunciava la permanent bretxa laboral de gènere al sector, i ho evidenciaven amb les dades d’alguns teatres: en els 48 espectacles dels TNC i el Teatre Lliure de la temporada 2015-16, només hi havia 4 autores i 4 directores.

I és en aquest context que aquesta temporada la Sala Àtrium ha presentat una programació “amb nom de dona”. Tots els espectacles tenen —diuen— les dones com a protagonistes. El projecte central, una producció pròpia de la sala, ha estat la Trilogia de la Imperfecció, formada per tres espectacles creats a partir de Casa de nines d’Ibsen (Nora), La senyoreta Júlia d’Strindberg (Júlia) i La gavina de Txèkhov (Nina). Tres espectacles que revisiten tres clàssics d’autors masculins, adaptats i dirigits per un home, Raimon Molins. Així es confirma la promesa, i la programació té “nom de dona”, però ben poca cosa més. Qüestionar el paper que es dona a les dones en els clàssics és una empresa interessant, ara bé, si la direcció i la dramatúrgia és masculina, canvia gaire el relat? En aquest cas, pensem que no.

El cas més evident és el de Nora, on l’adaptació s’allunya ben poc de l’original (només canvia el sexe del banquer, el senyor Krogstad, per convertir-lo en dona, sense que això tingui cap especial incidència en el resultat de l’acció) sense aportar cap matís ni cap actualització al que va deixat dit Ibsen. Nora queda retratada com una dona fràgil, frívola i capriciosa, més preocupada per què dirà la gent que per la seva realització personal, més preocupada pel seu marit que per sí mateixa. A la segona de les peces, Júlia, Molins opta per esborrar gairebé tot rastre de la diferència de classes entre els protagonistes, Júlia i Jean, per centrar-se aparentment en el joc de poder i manipulació que mantenen. El pes de educació castradora i moralitzant queda representat per la presència permanent de Kristina en escena, però tampoc s’acaba d’integrar en les contradiccions dels altres personatges. Júlia acaba esdevenint, a ulls de l’espectador, una jove frívola i malcriada sense gran part dels matisos. A Nina el problema és similar, però amb un resultat encara menys rodó. Tots dos personatges perden capes i acaben esdevenint massa prims. La protagonista no transmet prou força ni la necessitat de trencar de manera tràgica amb el passat i, a més, el pes de la narració, malgrat una allargassada escena inicial, acaba recaient en Tréplev, com a l’original.

Així doncs, malgrat la suposada voluntat de presentar tres dones que “volien i necessitaven anar més enllà del rol adquirit socialment per apropiar-se del seu jo més íntim i humà”, la Trilogia ha acabat esdevenint poca cosa més que un experiment escènic del director de la Sala Àtrium, que ha decidit deixar les dones en un segon pla i donar tot el protagonisme a les projeccions amb què ha anat jugant en les diferents propostes. No ho diem nosaltres, només cal repassar les crítiques publicades en tots els mitjans (escrites majoritàriament per homes, però això és un altre tema) per comprovar quin pes donen al tractament dels personatges femenins i quin a la posada en escena. Si empoderar les dones en els relats clàssics era al centre del discurs sembla que ningú no se n’ha adonat.

Tot plegat, deixant de banda que en el cas que algun teatre volgués dedicar una temporada a les dones, el primer pas seria posar-les en el paper de creadores, com a dramaturgues i directores, i no com a simples reclams al pòster i a la marquesina del teatre, una excusa per intentar vendre entrades sota l’empar d’un fals feminisme, que sembla que ara està de moda.

La Sala Atrium no són els únics que aquesta temporada s’han deixat endur per la idea de vendre un fals discurs feminista per a intentar fer més taquilla (Homes seria un altre exemple paradigmàtic, però si repasseu la cartellera del mes de març, el mes de les dones, en trobareu uns quants més), però sí son potser els que ho han vestit d’una manera més culta i acadèmica. Sigui com sigui, posar feminisme al cartell i no tocar el tema no dista tant de posar a una dona ensenyant cuixa, pura estratègia de màrqueting que, a més, no fa cap favor ni al feminisme ni a les dones.

julia

Fitxa:

  • Dones que participen en aquests muntatges: Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Gal·la Sabaté (intèrprets), Clàudia Vilà (escenografia), Maria Domènech (il·luminació), Ariadna Fígols (disseny gràfic), Cristina Sánchez (fotografia), Sol Blasi i Xènia Massó (producció)
  • Homes que participen en aquests muntatges: Raimon Molins (direcció i dramatúrgia), Oriol Tarrasón i Jordi Llordella (intèrprets).
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s