Veu convidada: La Fragilitat™

És terrible (i fals!) assignar a un gènere un determinat caràcter, com ho és assignar-lo a un color de pell, a una nació.

Partim de que tot ésser humà és, en la seva mesura, fràgil. Ens podem trencar en qualsevol moment per motius aparentment inofensius.  La fragilitat no és un caràcter, és una condició, una propietat material.

Ara comencem.

És molt habitual, com actriu, que el director de torn et demani treballar des de La Fragilitat™, aclareixen el terme: des de no tenir les coses tan clares, amb menys força, sigues menys agressiva, més innocent…

Als meus companys actors mai els hi han demanat, no en la meva presència. I si ho fan, en l’home la fragilitat serà l’excepció de la regla. Un moment fràgil en un caràcter fort i decidit. La dona ho patirà al revés, algun moment de fortalesa en un caràcter dèbil i indecís.

Estarem d’acord que hi ha personatges de tot tipus, més o menys decidits, més o menys amables. Forts, febles. En homes i dones. Però d’entrada els personatges femenins els alimentem amb tot allò que la societat patriarcal ha posat al sac de la “feminitat”: delicadesa, amabilitat, cura, fragilitat, indecisió, puresa, innocència… si mirem el nostre voltant, si escoltem les dones que ens envolten, sabrem que tot això és una fal·làcia. Però per algun estrany motiu (podria ser que la ficció vulgui ser conservadora dels privilegis masculins?) els creadors segueixen perpetuant tòpics tan antics com malèfics. És terrible (i fals!) assignar a un gènere un determinat caràcter, com ho és assignar-lo a un color de pell, a una nació. I el més perillós de tot: ho exigim a la ficció perquè també ho exigim al món real. Se’ns marca amb l’etiqueta de dona de caràcter si aixequem la veu més del que se’ns permet, de puta si decidim tenir el control de la nostra vida sexual, de boja si prenem decisions passionals i poc responsables. I totes aquestes etiquetes venen donades al creure que la idiosincràsia femenina, el caràcter normal que ha de tenir una dona, és el passiu, el bondadós, el sotmès.

Per altra banda, els caràcters passius (com el seu nom indica) són inactius i per tant amb poc interès dramàtic. Tenir una bleda asolellada o un peix bullit en un escenari (si no és per generar un contrast que ens interessi) acostuma a ser tan avorrit com poc interessant. Per què doncs la majoria de personatges femenins hem de ser unes bledes delicades de cossos poc imponents? Per què han de partir de la NO-ACCIÓ? De ser l’objecte i no el subjecte? Per què us esteu perdent un món de possibilitats dramàtiques molt més interessants? Nosaltres també volem jugar. Volem aprofundir, ser creadores de conflicte i no només rebre’l.

I no ens agafem (altra vegada) a l’excusa de donar les culpes a les dramatúrgies antigues, a textos d’altres èpoques. Les dones mai hem sigut les úniques portadores de totes aquestes qualitats, mai. I molts bons dramaturgs ho sabien. En la majoria de casos ni tan sols caldrà canviar el text, només el punt de vista. És a dir, treure’s els prejudicis de sobre d’una vegada per totes, deixar de pensar en la dona com una massa homogènia i començar a treballar els nostres personatges amb el mateix rigor que els masculins. I si no ho sabeu fer tingueu dones en els equips de direcció i dramatúrgia: us ajudarà força.

Ara em podeu dir que aquestes qualitats femenines són qualitats fantàstiques, molt bones, que per què em queixo d’això també. Mireu, si fossin les millors qualitats de la humanitat no les haurien definit com a pròpies de la dona, us ho ben asseguro. Són petites perles enverinades.

M’explico, i torno amb això de malèfic, totes aquestes qualitats porten subjacent un clar missatge: les dones (éssers de llum i bondat) no saben el que volen i per tant no poden lluitar per aconseguir-ho; l’home, el seu protector, ja s’encarrega de fer-ho.

No ens han deixat accedir als estudis, a les decisions polítiques, a la vida pública… però aquí estem, donant la tabarra. I si una cosa ha fet palesa la història de la humanitat és que si les dones encara no ens hem rendit, tot i ser el grup més oprimit i maltractat de la història, potser és perquè la supervivència ens ha fet molt més fortes, valentes, abruptes, vehements, brutes, decidides i agosarades del que us penseu. Ens ha fet dúctils, no fràgils, que és molt diferent. Bé, de fet és exactament el contrari.

Així que per què no fem un tracte i us regalem la fragilitat una temporadeta?

Estem cansades de ser les figuretes de vidre dels vostres prestatges.

Júlia Barceló, actriu i directora (@barcelo_neta)

baixa

Anuncis

3 thoughts on “Veu convidada: La Fragilitat™

  1. Brava! Júlia! Vieginie Despentes ho descriu molt bé també, la feminitat és l’art d’educar en ser perfil baix, submisa, mai ocupar el centre. Per veure com ens adoctrinen en això cal realment apendre a mirar-ho des de aquesta òptica nova. No defallirem ! Gràcies per l’article!

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s