El pes de la violència

Aquesta representació exclusiva de físics normatius, lluny de ser un mirall de la realitat, ho és d’un imaginari masclista i imposat.

Tenim un país ple d’actrius, actrius sense feina (als escenaris) i en actiu, actrius altes i baixes, de cine, tele o teatre, amb els ulls blaus o marrons, de Figueres i de Tortosa, formades a l’Institut del Teatre o a una escola privada o sense formació acadèmica, actrius que responen als cànons estètics actuals i…ui, on són les que no?

Sí, és així, no tenim pràcticament actrius que s’allunyin molt dels cànons de bellesa imperants. I això preocupa, perquè és indicatiu de realitats i perquè en genera moltes d’altres. Anem a pams.

El cine, el teatre i la cultura en general tenen la capacitat de generar imaginari, així que, malgrat que acostumen a encarregar-se de perpetuar l’existent (patriarcal, pel cas que ens ocupa), podrien ser un exponent transformador. De la mateixa manera que mentre ens dediquem a representar només cossos de dona normatius seguirem alimentant els cànons estètics, podríem tenir el potencial de crear nous referents. I per què no ho fem?

Una bona amiga diu: “Si jo fes Romeu i Julieta posaria una Julieta de 150kg”. Però realment ens xocaria massa. Hi buscaríem un significat, perquè si posem una grassa a l’escenari és per alguna cosa. Les grasses fan de grasses, les primes, de dones. Bé, les grasses fan de grasses o de persones que encarnen alguna altra característica de baixa consideració social: de criades, de pobres, de tontes, de mares.

Hi buscaríem el significat, sí, i el fet és que realment en tindria. Perquè esclar, en una societat com la nostra, com podríem utilitzar per representar un personatge bell i bo un físic que la mateixa societat castiga? Que no ens desperta atracció sinó rebuig? Massa contradicció… Si la nostra amiga posés una Julieta de 150kg seria per obrir ments i debat i amb la intenció expressa de crear nous referents, perquè som a anys llum de posar una protagonista (de les que cauen bé) de 150kg (o de més de 60kg, tant li fa) pel sol fet que no considerem uns cossos més bells que d’altres. Aquest no és un problema del teatre, la seva arrel és sistèmica, òbviament, però aquí ve quan reclamem a l’art la responsabilitat de martellejar la realitat per donar-li forma, no de fer-ne de mirall (com deia Bertold Brecht).

I de nou: aquesta representació exclusiva de físics normatius, lluny de ser un mirall de la realitat, ho és d’un imaginari masclista i imposat, només fa falta sortir al carrer o mirar al nostre voltant. Però, com pot ser? Per què no hi ha dones no normatives, als escenaris?

Una part és òbvia i ja ha quedat resposta: perquè no n’hi volen; i ens encarreguen de fer-nos ho saber, de manera explícita o no. A una altra bona amiga, un director força (re)conegut li va etzibar, després d’aprimar-se: “Així com estàs ara, estàs molt bé”. Traducció: “no t’engreixis, sinó no et podrem donar més feina”, que pervers, l’ús del llenguatge, que ens permet dir coses horroroses amb paraules que semblen fins i tot amables.

Però, per altra banda, no veiem tampoc que ho intenin…Per què no en veiem de joves, o als circuits més alternatius, pràcticament? No només les actrius acaben buscant (necessitant) aprimar-se, posar-se ferros, arreglar les seves “imperfeccions” (les característiques que les fan ser qui són), sinó que de manera general ja sembla que hi ha poques dones que s’escapin dels cànons que s’encaminin cap a aquest ofici (aneu a l’Institut del Teatre i mireu les alumnes de primer curs). M’esborrona pensar que a una nena grassa o el que es considera “lletja” ja no creix pensant en poder ser actriu, o en perd les ganes quan es va fent gran, que poc a poc s’adona (sense passar-ho per la raó, com tantes d’altres cadenes patriarcals que normalitzem i que no processem, aquestes que ens modelen els desitjos) que aquest no pot ser el seu ofici i que millor si fa alguna tasca reproductiva professionalitzada (que tenen més que els meus respectes), ben precaritzada però que s’adiu a la seva condició de dona i a la seva consegüent vocació natural i essencial de cuidadora. Perquè esclar, si el 97% de les actrius de les pelis que veig, sèries, obres de teatre, etc, són primes i mones… i a més m’expliquen que el que estic veient és un reflex de la meva societat… o bé jo no hauria de formar part de la societat (no m’ho mereixo) o bé no sóc apta per a fer aquesta tasca de representar-la .

La pressió estètica que es rep sent una actriu és molt alta, és violència, i pesa molt: pesa molt més que tots els kg que volen que perdem, que totes les cremes que ens venen per no fer-nos grans i perdre la suposada bellesa. Ens la comencem a carregar, si us plau?

PS: vam fer una crida demanant experiències relacionades amb la pressió estètica en l’ofici d’actriu, no en vam rebre cap…que no ens faci vergonya, que ni la culpa és nostra, ni som les úniques que l’hem patit.

Rebel Wilson