Veu convidada: Quan l’enemic no només és a fora

No tenim un problema d’autoestima, tenim un problema de patriarcat.

Fa poc, amb motiu del 8M i perquè, per sort, últimament està molt present el tema de “dones, arts escèniques i desigualtats” em van preguntar quin era el moment que m’havia fet sentir professionalment més discriminada pel fet de ser dona. Vaig estar donant voltes a la pregunta i no vaig saber què respondre.

Aleshores vaig pensar en els “polis al cap”. “Polis al cap” és un terme que encunya Augusto Boal i que designa les opressions internes que ens afecten en el nostre dia a dia.

Quan Augusto Boal (sistematitzador del Teatre de les Oprimides ) va arribar a Europa per portar el seu treball, es va adonar que les opressions no estaven a fora (ell venia d’una dictadura militar a Brasil) sinó que les teníem tan interioritzades que havien passat a ser part de nosaltres.

Precisament vull parlar d’això perquè cada cop hi ha menys opressions externes òbvies en el món del teatre (és molt poc probable que et diguin que no t’agafen com a dramaturga o com a directora d’un teatre per ser una dona), però en canvi hi ha moltes opressions més subtils o fins i tot invisibles que taquen el funcionament dins el sector i que impossibiliten el creixement de les dones.

Per posar un exemple: jo puc anar a una piscina amb pèls a les cames; ningú m’ho prohibirà i segurament ningú no em dirà res. No fa falta, les meves veus internes ja s’ocupen d’aquesta feina. Els “polis al cap” moltes vegades reprodueixen veus que hem sentit d’altres persones: “Ai, filla, aniràs així, que sembles un homenot!”, “una cosa és portar quatre pels i un altre és anar així!”, “depilar-se és cosa d’higiene”. Altres vegades, tenen la nostra mateixa veu: “segur que em trobo amb algú que conec i em moro de la vergonya”.

Però com avui la idea és parlar d’arts escèniques, posem un altre exemple, més adient; imagineu que aneu a una reunió amb uns quants peixos grossos de les arts escèniques. No et diran “ets una dona i considerem que ets inferior” (bé sigui perquè no ho pensen o perquè no s’atreveixen a dir-ho). Però el fet de ser una dona en una taula d’homes t’obliga, d’entrada, a justificar molt més allò que dius, la manera en què ho dius i el moment que tries per dir-ho. Els “polis al cap” comencen a dir-hi la seva. De vegades per evitar que baixis la guàrdia: “no pots mostrar debilitat”, “guanya’t el teu territori!”. D’altres vegades per fer-te dubtar de tu mateixa: “segur que ningú et coneix”, “no se’n recorden de les coses que has fet”, “no et mereixes ser aquí, hi ha molta gent que és molt millor que tu”.

És evident que no pensem això conscientment, però només pel fet d’haver estat socialitzades com a dones hem estat bombardejades tota la nostra vida amb missatges opressius que s’han instal·lat al nostre inconscient i que —com que no surten de la boca d’un altre— són molt més difícils d’identificar i de combatre.

Jo no sé què hem de fer per fer callar aquests “polis al cap”, però sé que encara que visquin al nostre inconscient no els hem creat nosaltres. Ens cal aprendre a escoltar les veus que xiuxiuegen dins nostre; les que estan molt amagades, i posa’ls-hi nom i cara per discernir quines formen part de nosaltres i quines no són més que missatges opressius disfressats de pors i inseguretats.

No tenim un problema d’autoestima, tenim un problema de patriarcat.

Hem de fer molts canvis a la societat perquè realment ens enfrontem al món (i per tant al món de les arts escèniques) amb els mateixos drets, amb la mateixa motxilla que els nostres companys homes. Nosaltres ens hem d’empoderar, si, però ells també han de revisar els seus privilegis i saber que no partim del mateix punt d’inici.

Només ens quedarà seguir lluitant (des de la trinxera que vulguem, però lluitant) i anar netejant de tant en tant el cap de “polis”.

Rocío Manzano
Nus Teatre, Cía Casa Real i Vagas y Maleantas

PD: Les companyes de Dona’m Escena em van donar a escollir entre signar aquest article o no fer-ho. Al principi vaig pensar en no fer-ho (“què passa, vols destacar?”, “si fins ara ningú ha signat cap article, ara arribaràs tu i signaràs? Però quines ganes de protagonisme!”).

He decidit callar als meus “polis al cap” i signar amb el meu nom. Ja em silencien i m’invisibilitzen prou des de fora.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s