Les Bruixes de Salem

L’estiu passat es va estrenar Les Bruixes de Salem i hem volgut recuperar el muntatge perquè pensem que, com a estrena del passat Festival GREC, ofereix una bona radiografia del panorama teatral català i perquè, passat gairebé un any, encara tenim les mandíbules desencaixades pel seu impacte.

Les Bruixes de Salem és una obra d’Arthur Miller que parla d’uns fets ocorreguts al Salem del 1692. La comunitat puritana de Salem es veu presa de la por i el totalitarisme amb acusacions de bruixeria a unes i d’altres. Se sentencia a mort unes 20 persones, la majoria d’elles, dones. Miller volia parlar de la caça de bruixes del maccarthisme a mitjans del segle XX contra el comunisme de la que ell va ser víctima.

Andrés Lima, director del muntatge, diu que el muntatge vol parlar dels totalitarismes. Com diu ell mateix a una entrevista, “Estados Unidos inaugura un presidente hijo de ese tradicionalismo radical y puritano que está ligado al nacionalcatolisimo y a la derecha más radical de España. Es bueno que el teatro refleje y analice este rebrote del fascismo porque el ser humano es el que sale perjudicado”.

El director del Festival GREC l’any passat, Ramon Simó, va explicar que l’obra parla de  “comportaments aberrants” i és una alerta de les societats amurallades que cada vegada impedeixen més les societats obertes. Aquests tres bons homes ens expliquen perquè el feixisme és dolent.

Revisades les veus dels responsables del muntatge us proposarem un joc. Imagineu-vos la història vista per una espectadora de 14 anys, que és més o menys l’edat que tenen les noies a la Salem del muntatge.

L’obra comença amb uns càntics femenins, aquestes noietes que apareixen a escena canten, ballen i en un ritual d’alliberament, es despullen. Perquè això és el que fan les noies per alliberar-se, despullar-se.

Després es presenta la situació: aquest ritual ha deixat catatònica una de les noies i la comunitat intenta saber què ha passat. La resta de noies no saben si parlar per por a represàlies de la comunitat i represàlies de l’Abigail, una de les noies. L’espectadora de 14 anys descobreix que Abi s’havia liat amb un home casat, John Proctor i per recuperar-lo fa tot el tinglado del ritual. L’espectadora veu una Abi que coacciona a la resta de noies, que s’aprofita del poder que ostenta sobre l’esclava Tituba. Una Abi que manipula i que està boja, ratllant la violència per recuperar el seu ex-amant. Ergo, Abi està boja, és una xunga, “una puta”.

Així és com van les coses a Salem, aprèn la nostra espectadora, les nenes són tontes i les que saben el que volen, són unes mamones de campionat. També aprendrà la nostra espectadora que Tituba no té veu ni vot, que serà la primera en caure perquè és negra i esclava i les negres i esclaves es mereixen cinc minuts a escena per servir el seu propòsit: assumir la culpa, pillar catxo i desaparèixer.

A mesura que es desenvolupa la història, l’espectadora aprèn que qui té seny en aquest cau anomenat Salem és John Proctor, l’ex-amant d’Abi. Ell no es deixa portar per les acusacions falses ni la por a la bruixeria. Ell sap que rere les acusacions creuades entre veïns a Salem és per interès i cobdícia. Sí, John Proctor és un adúlter, però reformat, penedit, amb seny i molt intel·ligent.

Quan la nostra espectadora ha descobert que aquest és el protagonista de l’espectacle, coneix a Elisabeth Proctor, la seva dona. Elisabeth no surt al carrer, ella sap molt bé que el lloc d’una esposa cornuda és dins de casa, entre quatre parets. Per si la nostra espectadora de 14 anys s’havia perdut i no entén  per què coi Elisabeth ha de carregar amb l’adulteri del seu marit, l’autor ho posa fàcil; en un moment de discussió entre John i Elisabeth, ella assumeix la culpa de les banyes: “la meva fredor et va portar als seus braços”. Elisabeth no va actuar com una bona esposa i és l’origen de tot plegat.

Recapitulem: una tia no folla amb el seu marit, això porta al fet que el marit es folli a una menor d’edat i aquesta, que és una “puta” manipuladora munta tot un tinglado que duu a la comunitat a una espiral d’assassinats i venjances.

Però ara Salem és un cau de bogeria, de por i de jocs de poder. La nostra Abi continua amb conxorxes i com que és una “rancorosa de merda” acusa l’Elisabeth. Els vilatans de Salem li donen la raó a les nenes que, per por a l’Abi, li segueixen el joc. L’obra està perfectament filada perquè la nostra espectadora odiï a les nenes, aquelles amb qui més s’hauria de sentir representada.

La nostra espectadora coneix a la resta de personatges rellevants: reverends, governadors i jutges, tots homes que actuen amb seny o manipulats i que a poc a poc, en una ostentació de poder tremenda, van passant a tot quisqui per la forca. Les dones són bruixes i els homes són els encarregats de posar ordre.

Al final, tot plegat acaba amb la mort de John. El protagonista, per no tacar l’honor de la seva esposa freda, acaba morint com a indigne culpable. Abans de la mort èpica d’heroi, deixa anar perles del tipus “he plorat com una dona”; però el nostre heroi és nostre, és l’heroi de l’espectadora de 14 anys, i li comprem tot, perquè protegeix la seva dona i és coherent i no cau en el parany de l’Abi i té seny i és un molt bon home.

Vaja, que el pobre és víctima del binomi dona puta/ dona santa. Sí, la nostra espectadora ja ha après que les víctimes del binomi puta/ santa són els homes. Les dones no són més que una eina per explicar com funciona aquesta societat en què els herois sobreviuen com poden.

Ara abandonem la història per tornar al muntatge. El director munta una dramatúrgia per explicar la vida de Miller i la seva experiència en el maccarthisme. El dispositiu serveix per fer palès el feixisme de tot plegat. Aquestes intervencions que se surten del text original són dites quasi sempre per Lluís Homar, el Governador Danforth, el personatge que es dedica a sentenciar a la forca al personal que desfila per allà. La nostra espectadora descobreix aquí que és l’actor experimentat i el personatge poderós qui té dret a relatar la visió externa… ja veieu, molt transformador tot plegat! Com deia Simó, molt propi de societats obertes. En cap cas, però, en aquestes intervencions externes es parla de tot el que anteriorment us hem explicat. Tot aquest dispositiu sobre “el bon home víctima de les dones que som unes xungues o massa tontaines” és un instrument invisible, subtil que no és el tema. Altre cop el tema no és el masclisme, sinó el Trump o el tal o el qual… el feixisme aquí només existeix en la dreta més rància i el totalitarisme del masclisme és obviat; és propi de societats obertes.

Dit tot això, nosaltres ens demanem: per què? Per què calia fer aquest muntatge i d’aquesta manera? Per què obviar que aquesta obra sembla quasi una croada personal de Miller contra les dones del món? Per què el tema no és aquest? Per què no veuen el masclisme? Per què no esborrar ni tan sols les frases que quasi ens fan sagnar les orelles? Per què? Per què Andrés Lima i Ramon Simó han fet això?

Nosaltres creiem que pot ser per tres motius: o perquè ho pensen o perquè no en saben més o perquè no han fet els deures. I qualsevol dels tres motius és inacceptable per a l’estrena d’un Festival GREC que, no ho oblidem, és públic.
Per això, fem una crida a programadors, directors, dramaturgs, per recordar-los que no només hi ha homes de seny i bons -com ells- asseguts a les platees que saben que Trump és el culpable de tot. També hi ha espectadores de 14 anys.

 

i_bruixes_vertical_v5_cuadrat

 

Fitxa:

  • Dones que participen en aquest muntatge: Nora Navas (Actriu), Nausicaa Bonnin (Actriu), Míriam Alamany (Actriu), Carme Sansa (Actriu), Anna Moliner (Actriu), Marta Closas (Actriu), Joana Vilapuig (Actriu), Núria Golla (Actriu), Yolanda Sey (Actriu), Beatriz San Juan (Escenografia i Vestuari), Ester Nadal (Ajudant de Direcció), Amparo Martínez (Direcció de Producció), Maite Pijuan(Cap de Producció) i Marina Vilardell (Producció Executiva)
  • Homes que participen en aquest muntatge: Andrés Lima (Director),  Eduardo Mendoza (Traductor), Lluís Homar (Actor), Borja Espinosa (Actor),  Carles Canut (Actor), Albert Prat (Actor), Carles Martínez (Actor), Miquel Gelabert (Actor), Jaume Manresa (Música i Espai Sonor), Jordi Ballbé (Espai Sonor), Toni Santos (Caracterització), Carles Capdet (Direcció Tècnica) i Valentín Álvarez (Il·luminació).
Anuncis

One thought on “Les Bruixes de Salem

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s