L’HOSTALERA

Si com explica el director: “aquesta no és una obra feminista però sí que deixa en evidència el masclisme de la societat”, per què no en parlem seriosament?

Pau Carrió deixava clar en les seves intervencions als mitjans que era ell qui feia anys que volia muntar l’Hostalera i que per fi la Perla 29 va apostar pel projecte amb tot el que suposava (pels que no l’hàgiu vista la infraestuctura és ben original: la Biblioteca està convertida en una Trattoria italiana i fins i tot a la mitja part se serveix un plat de macarrons boníssim!). Entenem, doncs, que hi ha una feina premeditada on el director ha triat aquesta obra i no cap altra. Tal com està el panorama (la falta de finançament, el poc accés a la programació…), s’ha de tenir molt clar.

Mirandolina és una dona jove que hereta l’hostal del seu pare (mort fa relativament poc). Això la posa en una situació aparentment poc habitual: una dona que es manté a ella mateixa i que no necessita cap home per sobreviure. I per rematar-ho: que no creu en l’amor romàntic, que és molt més pràctica (precisament perquè valora la seva situació de llibertat) i que no té cap intenció de casar-se.

Ara podríeu dir: estareu contentes, aquest personatge principal apunta maneres. Potser Mirandolina sí, però en absolut el text de Goldoni ni la versió de Pau Carrió. Anem a pams.

[Spoiler Alert] A la versió original el Sr. Ripafratta és un nou hoste que amb pedanteria deixa ben clar als pretendents de Mirandolina que no vol saber res de les dones, que les menysprea i que per a ell són una malaltia insuportable. Vaja, perquè us en feu una idea, una espècie de Pérez-Reverte jove.

El joc dramàtic comença quan Mirandolina decideix venjar-se d’aquest individu fent-lo caure enamorat i seguidament menyspreant-lo. Això ho tria i es va reafirmant al llarg de tota l’obra. Fins que, finalment, decideix casar-se amb el seu cambrer (Frabizio, perdudament enamorat de la patrona) per comoditat, per resoldre l’embolic i no tacar la seva reputació (importantíssima al sXVIII!) que, a més, podria afectar també el seu negoci (mitjà de subsistència!).

Goldoni no és cap aliat feminista, EVIDENTMENT, i al final de l’obra ella té una espècie de redempció, se sent culpable i decideix que s’ha de casar i ser d’una vegada per totes una senyora “correcta” (terrible).

Conclusió: per fer aquesta obra al s.XXI o t’ho curres MOLT amb la versió o millor que ho deixis córrer.

Parlem de la versió. Tot i que es manté força el text original, Carrió opta per adaptar-lo als anys 60, però més com un capritx estètic que una altra cosa. [Aquí el nostre consell: actualitzar els clàssics (de manera superficial) sense adaptar-los a consciència encara els fa més masclistes. CUIDAO.]

Però, a banda d’això, la versió comet l’error més gran que mai una versió de l’Hostalera pot cometre: Mirandolina s’enamora de Ripafratta.

A veure, si partim del fet que Ripafratta és un matxirulo insuportable, que algú ens expliqui com s’arriba a aquesta situació. Perquè ell no demana mai perdó per ser un misogin, ni per ser un gilipolles en general. Així que això genera coses com aquestes:

  • Afebleix el caràcter clarament decidit de Mirandolina i els seus ideals, plasmats en l’acció de la venjança.
  • Justifica que l’amor romàntic, o passional, passa per damunt de tot ( ja n’hi ha prou d’aquesta broma).
  • Fa que el personatge de Ripafratta esdevingui empàtic, que la venjança sigui desproporcionada i que la decisió final sigui per despit amorós.

Vaja, fatal. Perquè tot el que podria tenir d’interessant (i divertit!) veure una dona damunt de l’escenari lluitant contra l’amor romàntic (que sempre patim moralment més les dones) i venjant-se d’un misogin, la versió s’ho ventila ràpidament. Sense parlar de la banalització de la seducció, que sembla que pels directors només hi hagi una manera de conquistar els homes. O dues. (Però d’això ja en parlarem un altre dia).

Els personatges masculins són patètics sí, però masclistes tots, i com que no se’ls qüestiona fins i tot ens acaben caient simpàtics.

El Marquès i Albafiorita representen el tòpic terrorífic del pagafantes, l’home que creu que només per tractar bé una dona (fer-li regals, ser el seu amic incondicional…) ja té el dret legítim de follar-se-la. I, per molt enamorats que estiguin de la mestressa, no podem amagar la veritat: són uns pesats assetjadors.

Fabrizio, sempre amb una actitud condescendent, té els sants collons de jutjar constantment el caràcter massa “simpàtic” de Mirandolina (la seva cap!) amb els altres homes i aquesta, en comptes de fotre’l al carrer, s’hi promet. Bravo.

Tampoc sabem què vol explicar (ni Carrió ni Goldoni), o preferim no saber-ho, amb les dues actrius que arriben a l’Hostal, dos papers encara més reduits en la versió de Carrió, que decideix que siguin coristes i no actrius de repertori com a l’original – interessant – i que els converteix en gairebé anecdòtics.

Si com explica el director: “aquesta no és una obra feminista però sí que deixa en evidència el masclisme de la societat”, per què no en parlem seriosament? Per què no el deixa DE VERITAT en evidència? O era una simple justificació per triar una obra que al sXXI no s’aguanta per enlloc?

Un cop més ens trobem amb un punt de vista masculí davant d’una altra malaguanyada protagonista femenina. Per explicar tot el que ens diu al programa de mà no calia triar l’Hostalera: podria haver agafat qualsevol obra que sí que parlés d’això i no enganyar-nos ni als espectadors ni a ell mateix.
C0L8mHOWEAA05sk

Fitxa

  • Dones que participen en aquest muntatge: Laura Aubert (actriu), Júlia Barceló (actriu), Alba Pujol (actriu), Taísa Campos i Ximena Rubio (ajudants d’escenografia), Sílvia Delagneau (vestuari), Helena Fenoy (Caracterització), Marta Ferrer (Perruqueria), Macarena Palacios (Alumna en pràctiques de l’IT d’escenografia i vestuari), Anna Cuscó ( Regidoria), Núria Ubiergo i Laura Torres (Atenció al públic).
  • Homes que participen en aquest muntatge: Pau Carrió (Versió i direcció), Carlo Goldoni (Text), David Verdaguer (actor), Javier Beltrán (actor), Jordi Oriol (actor), Marc Rodríguez (actor), Sebastià Brosa (Escenografia), Raimon Rius (Il·luminació), Arnau Vallvé (Arranjaments musicals), Marc Serra (Ajudant de direcció), Jordi Ciurana (Assistent de direcció en pràctiques), Pere Carrió (Proveïdor de macarrons), Cesc Pastor (Cap tècnic),  Juan Boné (Tècnic de funcions), David Ruano / Bito Cels (Fotografia).
  • Altres: Xarli i Ou (construcció d’escenografia), La Perla 29 (producció)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s