De la necessitat de tenir una opinió

Aquest bloc neix de la necessitat de fer una crítica dels espectacles teatrals que podem veure a Barcelona des d’una perspectiva feminista. Lamentablement, molts dels espectacles que tenim en cartellera són masclistes, és a dir, propaganda i no revisió del sistema patriarcal. Sentim, doncs, la necessitat d’analitzar-ho, de visibilitzar-ho, i de generar debat.
En aquesta primera entrada, posarem la mirada en el tractament que generalment es fa dels textos ja escrits (faci més o menys anys) i que no són, per tant, de creació pròpia. Textos que posem en escena actualment i habitualment i en els quals trobem tics masclistes, relats que plasmen realitats patriarcals, llenguatge sexista etc…
Sovint ens trobem amb textos escenificats que (com a excusa general) “retraten la realitat, i és, clar, “la realitat és que hi ha masclisme” o, amb textos clàssics, “és que en aquella època era així”…i amb això ens treiem la responsabilitat de, almenys, tenir una opinió vers tot això. Sembla que, de cop, tothom té la necessitat de retratar de manera no objectiva, sinó neutra, la realitat (curiós és que no sigui així a l’hora d’escollir quins cossos posem a dalt d’un escenari, que deu resultar que totes les dones del món són figurins i tenen cossos normatius, o que gairebé només existeix gent heterosexual i així ha de ser al teatre, o que no necessitem escenificar històries de dones perquè les dones no en tenim… però vaja, això dóna teca per unes quantes entrades al bloc, ja en parlarem més endavant).
N’hi ha força que fem teatre (digueu-me que sí, si us plau), perquè necessitem comunicar, oi? Perquè tenim ganes de parlar de coses, d’explicar, d’obrir debat, de fer sentir la nostra veu al món…oi?  i perquè en el teatre la neutralitat no existeix , querido público, no es pot excloure d’això la qüestió de gènere. 
Anem a buscar un exemple flagrantíssim:
Woyzeck comet un feminicidi. Mata la seva parella. “Per gelos”. Els feminicidis estan a l’ordre del dia, totalment cert…en volem parlar? Doncs parlem-ne, és perfecte! Però…ens quants programes de mà de les versions de Woyzek hi trobem una sola referència? En la majoria de versions podem llegir-hi que Woyzek tracta la figura del “soldat explotat”, “la tragèdia de la classe obrera”, “el capitalisme”, “la precarietat”, etc etc. Amb un “final dramàtic” diuen molts fulletons….Que és gairebé tan greu com dir de la violència masclista “crim passional” , o “violència domèstica”, termes que no fa pas tant encara sentíem als telenotícies. En ben pocs hi trobarem una referència directa al fet del feminicidi. I, òbviament, els Woyzeck que veiem després de llegir aquests programes de mà segueixen la mateixa lògica, i la mort de Maria no  té cap altre tractament que aquest final dramàtic conseqüència de la desesperació d’un home explotat. Deu ser això de que com que hi ha feminicidis a la nostra societat, no hem de tenir cap posició al respecte quan els portem al teatre. 
I aquí és on volem anar a parar:  la necessitat de tenir una opinió. No existeix la neutralitat quan posem a escena una obra, ni quan l’escollim, ni quan en fem la versió.  
Anem a fer una comparació d’aquestes que ens serveixen a les feministes per a posar llum a fets obvis que sovint passen desapercebuts:
Si Woyzeck enlloc d’haver comès un feminicidi fos un neonazi aquest fet no s’obviaria. Això generaria una necessitat d’opinió per part del director/a o l’equip creatiu. Necessitat que es veuria plasmada en la dramatúrgia, o en la construcció de personatge, per exemple; que faria que com a públic rebéssim un ímput, una opinió de les creadores, o l’obertura d’un debat.  A ningú se li acudiria posar com a protagonista d’un espectacle a un neonazi i que aquest fet fos quelcom anecdòtic, que no tingués cap intenció, no pretengués generar cap contingut, que fos així i prou. Segurament, però, en el mateix text aquesta condició ideològica tindria centralitat. Es tractaria d’una crítica o propaganda nazi. I en el segon cas, ningú l’escenificaria.
Si una realitat social d’aquesta magnitud no mereix una opinió en els nostres muntatges, l’estem invisibilitzant, l’estem naturalitzant i, per tant, l’estem legitimant. No l’estem assenyalant, i per tant la donem per quotidiana, per “normal” i per “natural”. I no, no ho és i mereix ser tractada. I si no la tractem i la mostrem, ja ens estem posicionant. 
Al final, res de nou sota el sol…no cal anar a buscar textos clàssics per trobar la petja (i la propaganda) patriarcal al teatre, ni al cine, i menys a la tele. I cada vegada que es torna a reproduir el sexisme, la lesbofòbia, el masclisme (o qualsevol altra manifestació d’aquest sistema que ens ofega)  de manera acrítica, com a simple reproducció d’allò “normal”, fem un pas més en la perpetuació d’aquestes discriminacions i violències. 
Aquesta vegada ens hem aturat en aquells textos que, més o menys clàssics, ens dediquem a reproduir sense posar-nos les ulleres liles però… què passa amb els nostres textos i les nostres creacions? 
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s